UNA SETMANA DESPRÉS DE LA RIERADA

Després de la important crescuda del passat dijous dia 3 de novembre de 2011, sota el Castell de Mediona la riera recupera poc a poc una de les seves cares més amables: la de l’agua clara que baixa tranquil•lament des de Sant Joan per creuar el congost sense arribar a cobrir la traça de l’antic camí i perdre’s darrera el revolt de Santa Anna com si fos un rierol estable i disposat a córrer d’aquesta manera durant tots el mesos de l’any.

Per a la història queden imatges com la de la rierada eixamplant-se al tombar sota la Roca Foradada per omplir des dels penya-segats que serveixen de base a l’església de Santa Maria fins a tocar pràcticament els de l’altre riba. En fer-ho es va empassar el camí, que al retirar-se l’aigua ha desaparegut completament per deixar el seu lloc a una gran explanada de còdols neta de vegetació. Aquesta zona, situada justament davant de l’alzinar que amaga les restes de l’antic pou del glaç, veu sovint com la riera y el camí modifiquen els seus traçats: fa un parell d’anys, en una crescuda semblant a la de la setmana passada –encara que no de tanta intensitat— el Mediona va triar aquí un nou recorregut i provocà una petita esllavissada que ja va obligar a desplaçar el corriol de pas.

Una mica més endavant, la instal•lació popularment coneguda com “la presa” ha recuperat el seu aspecte habitual i també la funció per a la que va ser construïda al voltant dels anys 50: registrar el cabal d’aigua que passava per ella. Si a primeres hores del matí del dia 3 tan sols en sobresortia l’espècie de xemeneia que la corona, ara torna a ser visible tota la seva estructura. Malgrat que els sistemes de mesura d’aquell registre ja no siguin operatius, el fet de que les parets que el dijous quedaren una estona submergides tinguin una alçada de dos metres permet comprovar el nivell assolit per les aigües en el moment màxim de la crescuda. Això, sumat a l’amplada que va agafar la riera al passar per aquest punt –uns 25 metres—dona idea del cabal que entrava al congost del Mediona.

Avui segueix entrant-hi encara força aigua, però a diferència del dia de la riuada ara tota ella ho fa per la canalització de “la presa” i sense desbordar-se per fora del registre. A la sortida d’aquesta construcció continua omplint el pèlag sobre el que havia travessat la riera l’antiga passera que unia la parròquia de santa Maria de Mediona amb el camí de Sant Pere Sacarrera pel barranc del Duc. Tot i que el nivell es manté considerablement alt, ja queda molt per sota de la pedra on resten algunes baules de la cadena que assegurava aquella instal•lació, precisament per evitar que se l’endugués una rierada com la que el passat dia 3 va arribar gairebé a l’alçada on havia estat la desapareguda palanca.

En deixar enrere la Torre Petita del castell, l’antic camí havia d’endinsar-se forçosament en la llera del Mediona per tornar-la a creuar i entrar així a la part més estreta del congost. Ja fa molt de temps que les riuades van desmanegar aquí la traça feta per persones i carruatges, de manera que aquesta, passi aigua o estigui seca, es perd sempre una estona entre clots i grans pedres arrossegades per innombrables rierades. La de la setmana passada encara manté inundada la zona i talla el pas en diferents trams del recorregut, però també aquí es fa molt evident la disminució del seu cabal: el corrent que fa dies va arribar a omplir completament aquest passadís, encaixonat per les parets gairebé verticals dels penya-segats, s’ha anat retirant fins a tornar a córrer només per la llera marcada a la banda dreta. A la sortida d’aquest canó i pràcticament davant de la boca del barranc del Verdaguer tornen a veure’s clarament marcades sobre la roca de l’antic camí les roderes deixades per tants carros que hi varen passar fins que va ser abandonat després de la guerra civil. Els senyals del nivell extraordinari que per damunt elles va arribar a tenir la rierada del dia 3 cal buscar-los en la roca inclinada que caracteritza aquest punt, on l’aigua va arribar a una alçada mai constatada en les crescudes dels darrers 15 anys.

Aquest és el panorama que avui, set dies després de la rierada, presenta el Mediona contemplat des del castell que, fa ja més de mil anys, va ser construït sobre d’ell precisament per controlar qui i què passava pel seu congost. Després de córrer sota la fortalesa, la riera es perd cap a Santa Anna entre un paisatge d’herbes aixafades que dona testimoni de fins quines fronteres va arribar la seva amplada. L’aigua que encara porta desapareix finalment darrera un revolt per anar-se a trobar primer amb el Bitlles, després amb l’Anoia, i d’aquest passar més endavant al Llobregat per anar a parar, finalment, al mar. Vist el cabal que ha arribat a portar aquesta tardor de 2011, no es difícil d’entendre que ja des del temps de la República es projectés construir en aquest sector un embassament capaç d’emmagatzemar l’aigua que demanava el Penedès.