L'ALLARGADA OMBRA DELS TEMPLERS A MEDIONA (i 3)

El pas dels templers per Mediona, que segons els historiadors només hauria durat uns 15 anys, va deixar però una llarga ombra que arriba fins als nostres dies i segueix intrigant a molta de la gent que avui visita aquest castell. Entre les persones que s’hi acosten tot cercant les empremtes que aquells monjos cavallers del segle XIII podrien haver deixat entre les seves pedres, n’hi ha de tota mena: des d’aquelles a les que un llibre o una pel•lícula acaba de despertar la curiositat per aquesta matèria fins altres que porten pràcticament tota la seva vida estudiant el món que envolta la milícia del Temple, des dels que llegeixen les pedres i escolten les energies amagades o interpreten els números cabalístics, fins els que, simplement, fan volar la seva imaginació deixant-se guiar per les petjades dels templers. Amb les seves inquietuds i els seus coneixements, tota aquesta gent va escrivint la història viva, o les històries vives, de Mediona. Sota “l’allargada ombra dels templers” ja hem donat un parell de les seves aportacions. Tanquem –de moment—aquest apartat amb dos exemples que es troben gairebé en els extrems oposats de tot el ventall de les diferents òptiques amb que hom contempla les incògnites deixades pels templers a Mediona.

L’AMAGATALL DEL SANT GREAL


Entre aquells que aposten clarament per la seva percepció de possibles realitats paral•leles, encara que ningú més hagi estat capaç de veure-les, i confien fermament en coneixements que no són a l’abast de tothom sense acceptar les limitacions de la ciència convencional, destaca n’A.P.M., un jove de la vall del Mediona-Riudebitlles (Alt Penedès) que ha consultat tota la documentació sobre els templers i el seu món que ha pogut trobar.

Per exemple, les històries –o les llegendes, segons el gust de cadascú-- que envolten aquest Ordre religiós i militar. Com aquella que afirma que, durant les croades, els cavallers del Temple varen descobrir a Terra Santa l’Arca de l’Aliança, que guardava les Taules de Llei. O la més coneguda que assenyala als monjos guerrers com els custodis del Sant Greal, tradicionalment tingut pel calze que devia fer servir Jesús al Darrer Sopar amb els seus apòstols.


Amb aquest bagatge de coneixements, n’A.P.M. ha visitat repetidament el castell i els seus voltants. En una de les seves passejades va endinsar-se pel barranc del Duc, pel que antigament baixava el camí que anava des de Sant Pere Sacarrera a la parròquia de Santa Maria de Mediona. Abandonat des de la guerra civil espanyola, avui és ple de bardissa i de difícil accés. De tota manera, si algú s’anima a seguir-lo encara podrà trobar restes dels marges que protegien aquest corriol que baixa cap al castell fent ziga-zagues encaixonat entre roques mossegades per la erosió.


A.P.M. assegura que dins d’un d’aquests nombrosos forats la pedra és esquerdada, però de forma regular, com si hagués estat treballada per mans humanes. Després d’haver-la contemplat en diferents visites, afirma que la boca d’aquesta petita balma s’eixampla amb el pas del temps, com si s’anés obrint molt i molt lentament. Per a ell, aquest fenomen tan extraordinari tindria que veure amb el pas dels templers per Mediona i el seu domini de ciències amagades.

Tot recordant les llegendes –o les històries, això depèn --, n’A.P.M. es pregunta si no va ser justament dins d’aquesta cavitat penjada als espadats de Mediona, perduda al mig d’un barranc feréstec i a l’ombra del castell que ells senyorejaven, on els descobridors de l’Arca i custodis del Greal haurien amagat, allà pel segle XIII, alguna d’aquestes relíquies que les tradicions posen a les seves mans des del temps de les croades per Terra Santa. Relíquies que, segons alguns, portarien dins d’elles energies ignorades capaces de transformar el món material que coneixem: fent, per exemple, que quelcom tant rígid com un forat a la pedra s’obri poc a poc quan arribi l’hora de mostrar el que els templers hi haurien guardat.

PERÒ, VAN ARRIBAR A TREPITJAR MEDIONA, ELS TEMPLERS?

A l’extrem contrari de l’actitud de n’A.P.M. trobem la de totes aquelles persones que només confien en el mètode científic per acostar-se a la realitat, que tan sols donen per fet allò que està documentat i que prefereixen viure amb un dubte abans que amb una certesa no demostrable. Com en J.M.V., arqueòleg, qui fins i tot dubte que els templers arribessin mai a trepitjar Mediona.

Ras i curt, opina que la breu senyoria de la Milícia del Temple sobre el castell probablement només va ser una de les peces d’una embolicada carambola comercial entre senyors: la que va acabar portant Mediona des de les mans dels comtes de Cabrera a les dels comtes de Cardona. Salvador Llorac i Montserrat Costa, en el seu llibre Conèixer Mediona, donen els detalls d’aquesta operació:

- El 7 d’octubre de l’any 1226, Guerau IV, comte d’Urgell i vescomte de Cabrera, ven el castell i la vila de Mediona a fra Arquimbald, prior de l’Ordre del Temple, per 1.100 morabatins alfonsins, “amb tots els seus castlans, cavallers, exèrcits i cavalcades, rèdits, censos, forns i molins”.

- El vescomte de Cabrera va professar a Gardeny com a frare templer i el seu fill Guerau V restà com a feudatari de l’Ordre a Mediona.

- L’esmentat Guerau V s’eximí del feu lliurant als templers territoris que tenia a Cassà de la Selva, Franciac i Riudellots. Després d’haver arranjat amb el templers els assumptes sobre el castell de Mediona, va permutar-lo amb el vescomte de Cardona, Ramon Folc IV, pel castell de Vilobí d’Onyar.

D’acord amb els documents que citen per demostrar-ho, la jugada acabaria de trenar-se entre el 3 de març de 1241 i el 19 de febrer de 1242 amb un garbuix de contractes i el ball de 1.200 morabatins més. D’aquesta manera, en uns 15 anys Mediona va dels Cabrera als Cardona... passant, això sí, pels templers. Un pas que, segons l’arqueòleg J.M.V., no significa necessariament que la Milícia tingués mai una presència efectiva i continuada al castell que senyorejava.

En aquest sentit apunta que fortaleses com la de Mediona segurament no van tenir mai una dotació militar permanent, sinó que els cavallers o soldats només s’hi desplaçaven de manera esporàdica si la situació així ho exigia. Quan ells es retiraven, aquests castells restarien solitaris, a càrrec d’un castlà o amb població civil. Tot plegat el fa mirar amb cert escepticisme als qui s’escarrassen en cercar les petjades dels templers entre una velles pedres que molt possiblement aquells monjos guerrers no van arribar a trepitjar.


I en què quedaria, doncs, la teoria de que el que actualment coneixem com el celler va ser construït pels templers com estable per a les seves cavalleries? J.M.V. es mira les arcades apuntades d’aquest recinte i no queda massa convençut de que siguin del segle XIII. Ben al contrari, li recorden altres construccions semblants que ha conegut com arqueòleg i que estan datades documentalment al voltant del segle XVII, època en la que Mediona s’abandona definitivament com a fortalesa militar i resta només com a parròquia. Quina utilitat tindria, doncs, aquesta part del castell? Seria una dependència afegida a la rectoria, potser per a bestiar o per guardar eines del camp, indica. I el suposat bafumet, aquesta màscara satànica que els frares cavallers haurien col•locat sobre l’arcada per vigilar l’antiga entrada a Mediona i avisar al que s’hi acostaven de la presencia de la seva poderosa Milícia? Potser res més que el rostre d’una altra pregunta, ara com ara, sense resposta demostrable.