BRUIXES I DEESSES A LA CASTANYADA DE MEDIONA

Temps era temps, una petita fada, anomenada Líber, va passar pel congost de Mediona. En arribar al trencall que puja cap al Castell l’enxampà una tronada. Corre cuita va aixoplugar-se en l’antiga bústia construïda amb pedres al marge del camí. Tapadeta amb flors i branques de romaní va descansar-hi tant i tant bé que, en escampar la tamborinada, va llevar-se amb moltes ganes de treballar. Amb fustes recollides de la muntanya va tallar les deesses dels quatre elements: la de la Terra, la del Foc, la de l’Aigua i la del Vent.I sentint-se tan ben acollida a l’ombra del Castell, va encarregar-les-hi que per sempre més protegissin aquella vella fortalesa.

Ara bé, les havia fetes tan grosses que no sabia com pujar-les fins allà dalt ella soleta. I en aquestes cabòries estava quan, navegant per la riera damunt d’una galera en miniatura que ell mateix havia armat, va veure passar un follet vingut de terres molt llunyanes: era el geni de Sant Joan, així anomenat perquè cada any, seguint rius i rierols, s’encarregava de portar un petit vaixell fins a la Mediterrània per ser cremat damunt les seves ones en la nit màgica del solstici d’estiu. La fada Líber li va demanar ajuda i entre els dos varen pujar les escultures i les amagaren entre les pedres de la vella fortalesa de Mediona.

Molt i molt temps després, la vigília de Tots Sants entrà pel congost de Mediona un estrany seguici: hi havia joglars i cantaires amb picarols i estrafolaris instruments, antics senyors amb la seva història i botiguers amb la bossa dels diners, jovent presumint de rauxa i gent gran fent-ho del seu seny... i així fins a sumar més de mig centenar de persones de tota mena que s’enfilaren camí amunt cap al Castell, disposades a celebrar-hi la nit del solstici d’hivern tal i com manen les tradicions.


Però entre aquesta alegra comitiva s’hi amagaven un parell de bruixes de les dolentes i algun follet esgarriat. Només arribar començaren a fer de les seves malifetes: encanteris per girar els bancs de l’església o per treure el Sant Crist de l’altar major, jocs de mans que esborronaven les lletres escrites i marejaven els números comptats... Diuen els qui ho van veure que la bruixa gran va fer desaparèixer un comensal d’una taula on n’hi hauria hagut d’haver nou, i que la bruixa xica va millorar la juguesca deixant en nou una colla de joves que n’hauria tingut vint. I, per acabar-ho d’adobar, varen prendre les espelmes de l’aplec, las varen encendre i les repartiren per tota la capella per tal d’il•luminar les seves cerimònies.

Tot plegat devia remoure les velles pedres de Mediona fins a despertar les quatre deesses dels quatre elements que la petita fada Líber i el follet de Sant Joan havien amagat entre elles perquè per sempre més protegissin l’antiga fortalesa. I així, la deessa del Foc va apagar les torxes que il•luminaven el Castell, va fer que les llànties no s’encenguessin i va cremar massa les castanyes que aquella nit s’havien de menjar. La deessa de l’Aigua va fer que la aixeta d’una bota no es pogués tancar i va treure pluja d’on no havia plogut ni gota per a inundar el celler. I la deessa del Vent, tant encalmada ella des de feia estona, va girar de llevant a mestral per ajudar a apagar espelmes, desfullar els arbres i endur-se’n un parell de teules del teulat.

De tot aquest enrenou poc que se’n varen assabentar totes les bones persones que s’havien arribat a l’església de Santa Maria de Mediona per escoltar-hi bona música i complir després amb la tradició del solstici d’hivern celebrant al Castell la seva castanyada: només un famós cronista que passava per aquí va trobar que les castanyes estaven massa torrades. Els demés varen baixar per la baixada, varen arribar a l’antiga bústia construïda amb pedres al marge del camí, varen tombar pel trencall de la riera i varen tornar tots a casa seva amb la festa feta i la panxa contenta.


Tots? Potser no tots, perquè de les quatre deesses dels quatre elements que la fada Líber havia tallat en les fustes del bosc i el geni de Sant Joan havia pujat fins al Castell encara en faltava una per manifestar-se: la de la Terra. Conten els contes que, quan la gent que tornava de la festa va endinsar-se un altre cop pel congost de Mediona, en algun lloc del camí aquesta deessa devia obrir la terra com la gola d’un llop per empassar-se dues bruixes dolentes i algun fullet esgarriat amagat en l’alegra comitiva. Això és, al menys, el que fa pensar el fet de cap d’aquelles males persones no hagi tornat mai més a Mediona.

Serà veritat o no ho serà, però tal com ens ho contaren us ho hem contat i a la propera castanyada ja tindreu alguna cosa més que explicar. Perquè deu ser d’aquesta manera, amb l’ajuda de bruixes dolentes i de bones deesses, que les petites històries de cada dia acaben convertides en llegendes. Sí o què?



(A més a més de la fada Líber i el seu company el follet de Sant Joan i les quatre deesses dels quatre elements essencials, en el final feliç d’aquest conte amb pretensions de pujar l’any que ve un altre esglaó cap a la categoria de llegenda hi ha col•laborat un parell de mags de les guspires: el primer, com un Sant Jordi plantant-li cara al drac, va arribar de l'espai on sempre torna el Sol per ajudar Mediona a cercar l’origen de la foscor. L’altre va venir encara de més lluny i, com roca que il.lumina la llacuna, va fer màgia per escampar les tenebres quan més falta feia. Si la llegenda de la nit de les castanyes arribés algun dia a ser-ho i calgués tornar a escriure-la amb tot detall, a aquests dos mags els hi devem un capítol)