LA COBERTA DE LA CAPELLA TORNA A VOLAR

LA PRIMERA DEL 2010
No havien passat ni sis hores des del moment en que tot el món va poder veure al bloc aquella imatge tan optimista amb la que el Castell de Mediona felicitava a la resta del planeta el naixement del 2010 quan el nou any ens va fer arribar la seva primera atzagaiada: el mateix dia 1 de gener, una forta ventada de ponent va arrencar i doblegar bona part de la coberta de planxes metàl•liques col•locada damunt la capella del Sant Crist, a l’església de Santa Maria, dins del conjunt medieval. Desenganxades de la cornisa que dona a la riera, les llaunes s’aixecaren com una vela i es van endur amb elles els materials als que estaven collades: pedres, maons... fins i tot una biga de formigó, que va anar a parar sobre la part que havia resistit l’embranzida i restà allà, com tocant un tambor gegant, fins que el mestral va afluixar.

UNA MICA D’HISTÒRIA

De fet, aquesta coberta avui malmesa no ha arribat a celebrar ni el seu primer aniversari, ja que va ser instal•lada a mitjans de març passat per tapar l’esvoranc que, un parell de mesos abans, havia deixat en el teulat de la capella una altra ventada: aquella, la famosa del 24 de gener del 2009, que a Mediona va arribar a cops de 214 quilòmetres per hora, significant així el registre més alt de tot el Principat. En aquella ocasió, la patacada del mestral va arrencar de soca-rel el finestral de l’església de Santa Maria que dona a ponent. La pressió de la tremenda glopada d’aire que el temple s’havia empassat de sobte va cercar una sortida. I la va trobar en un forat de la cúpula interior de guix de la capella del Sant Crist que havia quedat sense tapar quan unes obres de restauració s’aturaren en aquell punt l’any 1994. L’efecte xemeneia va aixecar el teulat superior com si fos una tapadora, va fer volar maons i teules fins el barranc i va deixar les quatre bigues de formigó pelades mirant al cel.

PETITS DETALLS

Les restes van caure a dins la capella i darrera d’elles entraren les pluges del gener i el febrer. Així va anar passant el temps a Mediona mentre, a les altures, els representats del cel i de els de la terra es posaven d’acord sobre com apedaçar d’urgències aquella estripada. Fins que el mes de març, després de moltes gestions amb assegurances i administracions, una empresa constructora va col•locar les planxes metàl•liques com una solució provisional pel sostre de la capella, a l’espera d’una rehabilitació general de les cobertes del conjunt format per l’església i l’antiga rectoria. Però, com ja havia passat amb la restauració del 94, va tornar a quedar un petit detall. Aleshores va restar sense tapar aquell forat de la cúpula, potser perquè s’havia acabat el pressupost abans que l’obra o perquè qui la pagava va pensar que ja no calia seguir fent-ho si, total, la pluja ja no hi entrava... Fora com fos, els diners que llavors semblava que s’estalviaven deixant la feina sense acabar sortiren molt i molt més cars uns quinze anys després, el 24 de gener de 2009, quan aquell petit detall oblidat es va convertir en la xemeneia que va fer volar tot el teulat de la a capella i, de pas, la restauració incompleta de la cúpula.

EL FINESTRAL DE PONENT

Com queda dit, la coberta de planxes metàl•liques va venir a tapar aquell esvoranc i va quedà instal•lada –això sí, provisionalment—sobre el poc que havia quedat de l’obra feta pel guixaire. Les llaunes cantaven d’una hora lluny, feien parlar als visitants que les contemplaven des de sota i sonaven com mil tambors quan plovia, però per la capella del Sant Crist ja no hi entrava aigua. Sí que seguia entrant-ne, i amb força, pel forat que el finestral arrencat per la ventada del 2009 havia deixat a com una boca oberta, i amb molta fam, a la façana de ponent. Per ell colaven també ratpenats i moixons, vespes i abelles, el fred, la calor i la pols i... el vent: el mateix vent que al gener havia esbotzat marc i vidres per omplir l’església de Santa Maria, el mateix vent que després va bufar per la xemeneia de la cúpula fins fer saltar la teulada com si fos la tapadora d’una olla amb massa pressió, continuava tenint el pas franc cada cop que bramava el mestral.

ANY NOU, VELLS PROBLEMES
Tot feia pensar que, si ho havia fet una vegada, podia repetir-ho una altra, esguerrant aquella solució provisional que tant d’esforç –i de diners—havia costat. Però de res varen servir el seny ni les advertències, i aquell petit detall va continuar sense resoldre: fora perquè tot el cabal de l’assegurança se’n havia anat en la coberta metàl•lica, fos perquè cel i terra no acabaven mai de posar-se d’acord sobre a qui li tocava cosir aquell trau, perquè “s’està estudiant”, perquè “ara depèn de Madrid” (sic!!!) o perquè “las cosas de palacio van despacio”... el temps corria ben de pressa i el finestral de ponent seguia sense reparar. Inicialment s’havia descartat posar-hi un altre pedaç per anar tirant –com ara segellar de moment el forat amb fustes o quelcom semblant—, perquè això podia entrebancar la solució definitiva. Quan es va fer evident que aquesta no baixava de les altures, el debat es va encallar entre si fer un nyap per quatre rals o gastar-se’n un parell més i posar una finestra com Déu mana. I poc abans de festes, quan finalment es va donar llum verda per clavari un taulell, la brigada municipal ja no va ser-hi a temps: va arribar abans la ventada.

UN FINAL ANUNCIAT

I, com si d’una faula es tractés, va passar el que havia de passar, i el petit detall deixat enrere acabà esgarrant tota la feina tirada endavant mesos abans. Això és el que al final succeí l’1 de gener d’enguany: una mestralada que va arribar als 112.7 quilòmetres per hora a les 11.54 h., bufant de 278º, tornà a entrar a l’església de Santa Maria pel mateix finestral que havia arrencat el 2009 i , com aleshores, tornà a sortir pel sostre de la capella del Sant Crist. En aquest cas, però, no li calgué fer saltar la tapadora de l’olla a pressió: en va tenir prou amb obrir la llauna. Ara Mediona espera la visita dels tècnics que han de reparar la malmesa reparació anterior. Any nou i tot torna a començar!!!