ELS TEIXONS S'ACOSTEN AL CASTELL DE MEDIONA

Molts són els animalons que passen per Mediona sense saludar, deixant només signatures enigmàtiques o una mena de targeta de visita sovint difícil de traduir. Les seves empremtes sobre el fang o la neu, les deposicions farcides de llavors que planten com a bandera damunt de qualsevulla pedra, les deixalles regades al voltant de les papereres de la terrassa o, si badem una mica, les destroces que poden deixar darrere seu al galliner, identifiquen bastant clarament els camins de la guineu, de la mostela o la geneta. El senglar tampoc no s’escarrassa massa en amagar el mapa de les seves passejades, i hom pot resseguir-lo des de les petjades que donen fe del seu pas per la riera i els corriols pels que s’endinsa en el barranc o s’enfila cap els penya-segats de la fortalesa, per comprovar quan a prop ha arribat: just fins la Torre Petita, on sempre s’acaben les marques que ell va fent al “llaurar” la terra.

D’altres rastres no són tan fàcils de llegir: per exemple, varem trigar força en esbrinar que l’escampall matiner de l’escorça de pi que cobreix les jardineres per evitar les males herbes era obra de... les merles, que remenen aquesta capa per fer-se un bon esmorzar amb cuques i cucs que s’hi amaguen a sota. Les merles són omnívores, alimentant-se d’insectes, cucs, fruits, llavors..., i menja a terra, tot movent la cua i abaixant les ales. Com altres túrdids, quan s’alimenta de cucs del terra, és capaç d’extreure’ls sense que se li trenquin. Per fer-ho, remouen la terra de tal manera que són un veritable problema per a molts jardiners.

L’EXCAVADOR MISTERIÓS

Però el que durant molt de temps ha estat tot un misteri és qui dimonis ve a treballar de nit al Castell per mantenir netes d’herbotes les voreres de la baixada a la plaça. Una feina acurada i específica que només es dedica a la base dels murs aixecats ja fa anys en aquest punt per a plantar-hi rosers i a les pedres que, una mica més amunt, protegeixen l’espai de les plantes aromàtiques.

Bé, doncs poc abans de l’enrenou del cap de setmana, quan la vida feréstega de la muntanya encara mira de seguir el seu curs trampejant com pot els entrebancs de la civilització, tinguérem una possible pista sobre aquest enigmàtic visitant nocturn: una parella de toixons varen deixar-se veure fent via, tot xino-xano, per la pista que duu fins a Mediona. Malauradament la presencia d’un monstre motoritzat anomenat “cotxe”, que els enfocava amb llums terrorífiques, va acabar espantant-los i giraren cua per escapolir-se bosc endins abans de poder comprovar quin era el destí del seu viatge.

De manera que no hi ha proves documentals ni cap testimoni que ho confirmi, però els costums alimentaris d’aquests omnívors (així considerats per que han acabat menjant gairebé de tot), les eines amb les que la evolució els ha dotat per a ser-ho (un morro prominent, mòbil i musculós, especialment dissenyat per excavar) i els horaris nocturns en que acostumen a fer la seva vida permeten sospitar que són el teixons qui, de tant en quant, venen a netejar-nos les voreres del camí.

DUES BANDES L’IDENTIFIQUEN


Siguin o no els que fan aquesta feina, pensem que val la pena aprofitar el fet d’haver-los pogut veure a prop del Castell per mirar de conèixer una mica millor a un dels nostres més que probables visitants misteriosos. El teixó o toixó (Meles meles) és el representant de la família dels mustèlids de morfologia més atípica. Pot arribar a pesar uns 15 kg, amb cap allargat i triangular, amb el cos també allargat de fins a 90 cm de longitud, dels quals 15 a 20 cm corresponen a la cua. El cos és gros i massís; el coll, curt i gruixut, i el cap, allargat, acabat en un musell punxegut. Els ulls i les orelles són petits, i les extremitats i la cua són relativament curtes. Les potes tenen unes ungles molt fortes que li serveixen per a cavar.El pèl és fort i llarg, de color grisós clar pel dors i gairebé negre pel ventre. Les potes també són negres, i la cua i les orelles, blanques. Dues bandes negres que neixen a cada costat del musell ressegueixen el cap longitudinalment a banda i banda i engloben els ulls i les orelles: són la característica que els identifica i fa que no se’ls pugui confondre amb cap altre mamífer.

El seu hàbitat son els boscos, principalment de fulla caduca, però també espais oberts propers al bosc on pugui trobar un amagatall i sempre que el terreny sigui prou tou per a excavar. Excava un cau que consta d’un gran nombre de túnels i cambres: se n’ha estudiat un amb 897 metres de túnels, 50 compartiments i 178 entrades. Els investigadors estimaren que la seva construcció va requerir extreure 70 tones de terra i va emprar diversos segles de treball. Això va evidenciar que es tractava d’una teixonera heretada per generacions.

Coneguts per la seva ferocitat quan s’enfronten a una amenaça, els teixons són molt sociables i solen viure en grups de 2 a 12 individus, amb un terme mitjà de 4 a 6 adults, tot i que s’han arribat a citar grups de fins a 23 individus, que habiten en aquestes grutes subterrànies excavades per ells mateixos, les anomenades “teixoneres”.

CATEDRALS SUBTERRÀNIES

Les teixoneres (o setts, en angès) han estat molt estudiades pels naturalistes des de l’antiguitat, que s’han sentit atrets per aquestes catedrals subterrànies, assignant una sèrie de denominacions a les diferents parts de l’habitacle. Així es denominen:
• Càmera principal: espai d’allotjament i cria de l’espècie. En algunes teixoneres n’hi pot haver vàries. Pot tenir fins a 3 o 4 m d’altura i sol aparèixer folrada amb restes vegetals.
• Conductes principals: els utilitzats habitualment per a accedir a la càmera principal.
• Conductes de ventilació: els quals serveixen per a portar aire pur verticalment a l’interior l cau.. També penetra la llum a través d’ells per la seva construcció vertical, sent aquesta última una important funció.
• Conductes d’escapada: vies accidentalment utilitzades per a sortir de la teixonera en cas de perill o d’inundació.
• Latrina o excusat: càmera secundària que s’habilita al costat de la càmera principal per a defecar.
• Llitera o bressol: càmera secundària en la qual s’agrupen els exemplars joves, pera continuar rebent les cures maternes

UNA DIETA MOLT VARIADA


Com apuntàvem més amunt, els teixons mengen una varietat molt àmplia d’aliments, pel que es consideren com omnívors. Així, s’alimenten d’insectes, particularment abelles i mel, d’on prové el seu nom llatí de Meles (mel en llatí), altres invertebrats, mamífers, rèptils petits, blat de moro, fruites i plantes, en general, sense menysprear la carronya. En les Illes Britàniques i el nord d’Europa el component bàsic de la seva dieta són els cucs, mentre que a Europa meridional els teixons mengen sobretot insectes, cucs, fruita i cereals. Molt rarament entra en corrals o estables per la seva por a l’home.

L’olfacte i l’oïda del teixó estan molt desenvolupats, mentre que la vista la tenen més limitada, doncs els hàbits de vida l’han adaptat pràcticament a l’ús nocturn i a la foscor del seu cau. Els grans carnívors com l’ós , el llop o el linx, però també les guineus, el gat mesquer o la geneta actuen com a predadors sobre els exemplars joves, igual que les grans rapinyaires nocturnes i diürnes.

Les qualitats del teixó són reconegudes per algunes nacions natives d’Amèrica del Nord, que l’inclouen a la seva mitologia i el representen al seus tòtems, doncs se’l considera un ser beneït a la nit i el dia, això reflectit en el seu característic físic bicolor. En tot cas, a Europa se la considera una altra espècie en perill a la que cal protegir.