LES CALÇOTADES DE MEDIONA 2010 JA SÓN HISTÒRIA

Ara si que sí: donem oficialment per clausurada la temporada 2010 de les calçotades a Mediona. D’ella ens varem acomiadar fa un parell de diumenges, amb tots els honors que la cerimònia exigia i uns quants ceballots que encara demanaven a crits arribar a temps a les brases. I això malgrat el calendari, que normalment la sentencia al arrencar-li el full del mes d’abril: sigui pel fred de l’hivern o per la primavera plujosa, per l’alçada del conreu o per una plantació potser una mica tardana, enguany ens hem trobat a la segona setmana de maig amb el pitet posat i les mans ben empastifades. Però no volem deixar que aquesta temporada extraordinària passi a la història sense deixar al bloc del Castell un testimoni gràfic de tot aquest ritual que ara es tanca. I que havia començat poc després de l’aplec, quan els darrers tomàquets i enciams van sortir de l’hort de l’estiu per deixar pas al de l’hivern: ben llaurada i adobada com déu mana, la terra rebia a mitjan setembre el planter dels calçots.

UN ESPAI RECUPERAT


I enguany el calçots no van arribar només als “horts del rector”, situats a les terrassetes que hi ha sota la Torre Grossa i popularment anomenats així perquè, fins a la Guerra Civil espanyola, havien estat els que abastien a la parròquia de Santa Maria de llegums i verdures. A aquest espai tradicional de conreu, des del 2009 s’hi ha tornat a sumar el de la feixa d’abaix de tot, aquella que tanca el recinte amurat sobre el congost de la riera. En una visita feta a Mediona, l’historiador Joan Albert Adell va apuntar la hipòtesi de que aquells bancals ja havien estat treballats antigament per assegurar l’alimentació de la petita dotació militar que custodiava la fortalesa. En èpoques posteriors devia continuar l’aprofitament agrícola del terreny, fins que va ser abandonat, probablement a partir de 1936. Darrerament rebia el nom de “la feixa dels cavalls”, perquè en temps més recents era el lloc on es lligaven i descansaven aquests animals quan grups de turisme eqüestre feien nit al Castell. Ara, deslliurat de la brossa que tornava a ocupar-lo, aquest espai ha estat recuperat per a horta i ha acollit una bona plantació de calçots que per a ells haurien volgut els castlans del segle XII...

CREIXENT SOTA EL FRED


... això, és clar, si tenen raó aquells qui presenten textos llatins i un mosaic del segle III trobat a Hongria per demostrar que ja des de l’època del romans els calçots es menjaven a terres ben llunyanes igual com ara a casa nostra es mengen (veure a les entrades antigues del bloc una corresponent al 9 de febrer del 2009). Que els de Valls comptin amb nosaltres per a reivindicar-ne l’origen català, però vingui d’on vingui el costum, enguany varem fer aquí el que ell mana: plantar, regar només el que cal, esperar a que les fulles treguin el nas per avisar i anar a calçar. Després, deixar que el temps passi i la natura faci, que enguany ha fet prou i no ha calgut afegir-hi gaire aigua. Així van anar trescant aquesta temprada els calçots de Mediona, com la tradició reclama: creixent amb el fred i aguantant un parell de nevades si es que ho disposa l’anyada. Com queda retratat en aquesta imatge, presa el dia 8 de març de 2010 a “l’hort del rector” i amb la Torre Grossa com a teló de fons. I d’aquesta manera van passar Nadal i Sant Esteve, Cap d’any i el Dia de Reis, nosaltres de festa i ells... anar fent!

A COLLIR EL QUE HEM SEMBRAT


Fins que arribà l’hora de fer el que, diuen, a tothom algun dia ens tocarà fer: collir el que hem sembrat. I com que la natura és capriciosa i no tots els calçots plantats al mateix temps creixen d’igual manera, el primer que cal es donar-se una volta per l’hort i triar els que ja estan fets. Després, enfonsar la pala, aixecar-los amb cura de no malmetre la part enterrada, carretejar-los fins al pati i preparar-los per a la festa. Un cop tallades les fulles i escapçades les arrels, ja estan a punt per anar entrant a les graelles. I es que ja feia temps que les esperava la llenya tallada l’any passat: branques i branquillons de pins i d’alzines, que cadascú encén el foc amb el que te més a prop i si has netejat el bosc no et cal baixar a la vinya a recollir redoltes. Ep, això sí, a flama ben viva i no al caliu de les brases, que més tard ja faran el seu fet am el xai i les botifarres. Aquí s’ha d’afinar l’oïda i no val a badar amb la vista, perquè seran els mateixos calçots els que s’encarregaran d’avisar-nos quan calgui donar-los la volta: començaran xiuxiuejant i després, obrint-se una mica per anar suant. En entendre’ls i fer-los cas està la gràcia, perquè ells saben l’estona de foguera que els fa falta per sortir-ne negres i cremats per fora però, diguem-ne, amb “l’ànima” ben blanca, ben cuita i ben tendra. Així doncs que banda i banda i cap a fora de seguida, que els ceballots han d’informar-se llegint la premsa de la setmana passada.

EL CERIMONIAL DE CADA ANY...


Corre cuita abans no es refredin, els emboliquem amb les fulles dels vells diaris. I que reposin una estoneta entre les notícies i els comentaris, a veure si ells s’acalaren sobre l’embolic de l’estatut o què dimonis va xiular aquell àrbitre. I els més gourmets més exquisits poden fins i tot triar l’embolcall, per estalviar-se una foto d’en Mourinho, que a ben segur resultaria amargant, o les declaracions d’un polític sobre l’encaix de Catalunya en l’Espanya federal, que a aquestes alçades potser serien molt difícils d’empassar. I després, el final del camí es ben sabut: salbitxada feta a casa amb ametlles i avellanes del país, el vi pot ser del Priorat i el cava només del Penedès, allioli i costelletes i tot el cerimonial que repetim uns quants cops cada any. En aquest cas, amb uns calçots que déu n’hi do, dolços de debò i molt ben amidats, com va reconèixer fins i tot un senyor de Valls que tota la vida n’havia conreat: ni massa gruixuts ni massa prims, tots més o menys semblants.

... I FINS A LA PROPERA TEMPORADA

D’aquesta manera varem començar a comptar els dies que falten per tornar a encetar el cicle de la tradició. Mirant enrere i rellegint el que fins aquí hi ha escrit, pensem que en aquest promès comiat de la temporada 2010 no hi ha faltat gairebé res. “O potser sí”, com deia en Jaume Sisa en acabar la seva cançó Qualsevol nit pot sortir el sol: “Jo me’n adono, només hi faltes tu”, si es que tu enguany t’has perdut les calçotades de Mediona. Però, com afegeix la mateixa estrofa, ja ho saps: “tu també pots venir, si vols”, que si tot roda com ha de rodar, l’any que ve, amb les pellofes cremades dels ceballots, ens tornarem a empastifar les mans com a bons catalans. Que això, i esperem que d’altres coses tampoc, no ho atura ni la crisi del capitalisme ni una sentència del constitucional.