El passat cap de setmana, el congost del Mediona va ser un espai de cultura en mig de la natura, on alguns dels que més sabien miraven de traspassar els seus coneixements a les persones interessades en compartir-los. Així, en Josep Gallart, potser més conegut com Josep de cal Sans, va dur a la colla de caminants que el seguien des de Sant Joan fins a les famoses roderes dels carros sobre les roques de l’antic camí ral i segurament encara una mica més endavant, cap a l’entrada de les oliveres de Santa Anna, per a contemplar des d’allà una perspectiva del castell semblant a la que recull el no menys conegut gravat de la Guerra del Francès. Si els hagués acompanyat fins aquell mateix punt de la riera només un parell de dies abans, els podria haver ensenyat també una altra imatge ben diferent: la d’un cotxe abandonat al bell mig de la llera. El vehicle, un 4x4 descapotable de color blau fosc, amb matrícula de Barcelona, es trobava enfonsat fins a l’alçada de les rodes, pràcticament cobertes per l’aigua que encara omple aquesta part de la riera després de les darreres pluges. La seva troballa no hagués donat al guia d’una excursió cultural massa arguments per explicar la història passada del camí ral, però a ben segur que un bon monitor d'esplai n’hauria tret motiu per a proposar un joc d’enginy: com havia arribat aquell cotxe fins allà? Havia vingut fent tombarelles després que la rierada el sorprengués a la passera de Sant Joan? Hauria pujat des de Sant Quintí enganyat per un GPS dels temps de Napoleò que li marcava el camí més recte per anar a Capellades?
Malgrat la crescuda sobtada dels passats dies 3 i 4 de novembre, que en alguns trams del congost va superar els dos metres d’alçada, es feia molt i molt difícil imaginar que hagués pogut ser arrossegat per aquella rierada fins el punt en que llavors es trobava. Tot i que se li apreciaven alguns desperfectes, aquests semblaven poca cosa comparats amb els que hauria d’haver patit per travessar zones com les de “la presa” o, immediatament superada aquesta, la de l’antiga passera de Sant Pere Sacarrera i l’entrada a la part més estreta del congost, amb roques d’una mesura tal que segurament actuarien gairebé com un embassament natural.
Encara que aquesta possibilitat no era del tot descartable, semblava molt més probable que el cotxe arribés més tard, quan el cabal del Mediona ja havia minvat prou com per permetre-li intentar l’entrada a la riera en el sentit contrari al del corrent, per la banda de Santa Anna, potser per apropar-se a la zona d’escalada coneguda com el Final de Mediona, o encara més: intentar sortir per Sant Joan seguint l’antic camí. Podria ser, doncs, que el 4x4 s’hagués aventurat a desafiar la normativa que prohibeix la circulació de vehicles de motor per la llera –com realment van fer algunes motos només baixar el nivell de la crescuda— i després de trobar-se amb complicacions per continuar endavant intentés recular, quedant definitivament atrapat pel fang i l’aigua.
Al final, com massa sovint acostuma a passar a la vida, el joc d’enginy proposat pel monitor l’haurien guanyat els que haguessin apostat per l’explicació més prosaica en contra de la més espectacular i imaginativa: ni l’havia acabat aparcant a la vora de Santa Anna una rierada de pel•lícula que poc abans l’hagués arrabassat a La Llacuna ni va arribar allà conduit pel descendent d’un d’aquells soldats francesos, entestat en reviure l’expedició del seu avantpassat dos segles després i conduint un 4x4. Es tractava, simplement, del conductor d’un tot terreny que, confós per la falta d’informació sobre on s’estava ficant o conscientment decidit a rifar-se la normativa vigent i les lleis de la mecànica, va entrar al congost per Santa Anna després de la rierada. L’aigua a la llera i el fang a la vorera afegien interès a la seva particular aventura, però en veure que la cosa es complicava segurament va enviar per davant una patrulla de reconeixement: serien aquell motorista i un parell de persones a peu que, dies enrere i des de la plaça del castell, s’havien vist arribar fins el revolt del congost, mirar, dubtar i, finalment, recular... per informar que la cosa es complicava i més valia girar.
Massa tard, perquè l’aigua va acabar entrant-li pel tub d’escapament i el cotxe es va aturar definitivament al bell mig de la riera, ja de cara a Sant a Sant Quintí, però molt lluny encara de l’eixut asfalt que l’havia de tornar, sa i estalvi, a la civilitzada ciutat de Barcelona. Sembla ser que un tractor va intentar estirar-lo, però se l’hi va trencar la cadena amb la que el volia arrossegar. I allà va quedar, abandonat i mig enfonsat... fins que el passat divendres, avui fa just una setmana, una nova operació de rescat el va fer desaparèixer del bell mig de la riera.
Sense deixar ni rastre, com si mai no hi hagués estat: com tants i tants carros i tantes i tantes persones que al llarg dels segles passaren pel congost sense tenir la sort de que un capità del exèrcit de Napoleó en fes un gravat per deixar el seu record a la història. En aquest cas, la moderna tecnologia digital no perdona i com a testimoni de la seva aventura queden aquestes fotografies. També queda el joc d’enginy que un monitor d’esplai espavilat podria haver-nos proposat de jugar al descobrir el cotxe empantanat.
I tot plegat podríem acabar-ho aprofitant encara per fer-nos un darrera reflexió al voltant del camí ral: només van faltar un parell de dies, i va sobrar una mica d’aigua, perquè els caminants que baixaven des de Sant Joan seguint les sàvies explicacions d’en Josep de cal Sans, tot cercant les empremtes del passat, no topessin de cara amb un 4x4 que pujava en direcció contrària des de Barcelona --o d’una porció d’asfalt més petita i propera-- tot buscant cremar benzina en un dels escenaris més o menys feréstecs que encara sobreviuen dins la més rabiosa modernitat. Voleu dir que petjades tan diferents caben alhora en unes roderes tan estretes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada