L‘ALLARAGADA OMBRA DELS TEMPLERS A MEDIONA (1)

Potser sí que la estadia dels templers a Mediona va ser tant curta com els no més de 15 anys que els historiadors li calculen, però certament té una llarga ombra que arriba fins als nostres dies i avui continua intrigant a moltes de les persones que s’acosten al castell per cercar les petjades d’aquells monjos guerrers. I algunes d’elles estan convençudes d’haver-les trobat. Aquí teniu algun exemple:

LA CREU DELS MONJOS GUERRERS

Va ser una tarda a mitjans del mes de juny d’enguany quan Francesc G. va acostar-se una vegada més a Mediona portat pel seu interès pel món de les energies no convencionals i els coneixements que en aquest camp haurien abastat els templers. Va enfilar pel camí que, tot fent ziga-zagues, baixa del castell fins la riera. A la vora de la Torre Petita i l’arcada que antigament donava entrada a l’interior del recinte amurat, va alçar la vista cap a la façana nord-oest de l’església. A dalt de tot de la construcció, en les estructures de carreus més primitives (segles XII-XIV), a prop de la creu que corona l’espadanya del campanar, va veure una altra creu: la dels templers. Assegura que era un relleu visible damunt d’una pedra sobresortint que podria ser una antiga gàrgola, molt desgastada. Aquesta es troba al costat d’una altra pedra, rodona i amb l’aparença de haver estat afegida a la filada original, que ajuda a la seva localització.

En Francesc va tornar al castell pocs dies després, allà pels volts de la festa de Sant Joan, i des del mateix lloc i a una hora semblant de la tarda va comprovar que la creu templera seguia essent visible en aquell punt pràcticament inaccessible. Mesos més tard, entrat ja l’agost, va venir a Mediona acompanyat del seu amic Joan G., amb qui fa ja molt de temps que comparteix investigacions i troballes. Volia ensenyar-li el relleu amb el símbol del Temple, però no va ser possible perquè, malgrat que observaren la façana des de la mateixa situació i a la mateixa hora que les altres dues vegades, aquest cop la forma de la creu no era visible.

EL SOLSTICI D’ESTIU

Ell pensa que probablement això és degut a que la inclinació de la llum no era igual que quan va fer ressaltar el relleu damunt la pedra, ja que les dues primeres observacions s’havien fet en una època molt determinada de l’any: el solstici d’estiu, paraula que ve del llatí i que significa “sol quiet”, perquè la seva declinació es manté pràcticament invariable al llarg d’algunes jornades. Aquest fenomen astronòmic, al hemisferi nord, culmina el 21-22 de juny. La creu templera només seria visible, doncs, durant uns dies de juny, a prop de Sant Joan.

Des de la perspectiva que d’ella tenia Francesc G. els dos cops que va veure la creu dels templers, l’església s’alça com una edificació imponent que vigila l’antic camí que s’endinsa pel pas natural del congost del Mediona. S’aprecien clarament les dues fases constructives fonamentals: una part, de pedra ben tallada, correspondria a la primera capella romànica (segle XII) i a la posterior ampliació gòtica dels segles XIII i XIV, acabant amb l’impressionant perfil de la capella del Sant Crist aixecada el segle XVIII. D’una altra banda es poden veure les parets de tapial del pis afegit el segle XVII sobre el primitiu teulat o terrat fortificat per a servir com a graner destinat a emmagatzemar el delme, aquella part de la collita que els pagesos estaven obligats a donar a la parròquia. És, doncs, en l’estructura més antiga on es torbaria quest símbol del Temple, fet que, de confirmar-se la seva existència, implicaria d’alguna manera als monjos guerrers en la reforma i ampliació de l’església de Santa Maria de Mediona.

L’EMPREMTA DEL TEMPLE

Els templers assumeixen la senyoria de Mediona l’any 1226, quan el comte Guerau IV de Cabrera es fa monjo de la milícia i dona el castell a l’Ordre. Segons la majoria del historiadors només la mantenen uns 15 anys, un període de temps que sembla molt reduït com per fer grans canvis arquitectònics en la fortalesa. No hi ha constància documentada de les seves possibles intervencions en el conjunt medieval, però certament va ser també durant el segle XIII quan s’inicià l’esmentada ampliació de la primitiva capella romànica del segle XII amb la reforma gòtica, que s’allargaria fins el segle XIV.

Repassant la informació disponible hem trobat un altre cas on es planteja una incògnita semblant a la de Mediona: és el de l’església de Santa María de los Ángeles a Sant Vicente de la Barquera, una localitat de la costa de càntabra. Construïda a partir de 1210 (s. XIII), és similar a d’altres capelles, amb els seus retaules i talles, imatges i alguna sepultura, com la del inquisidor Antonio del Corro. El que sembla no ser tant conegut són els símbols que hom hi pot trobar tallats en les seves pedres, com l’estrella de David que hi ha en una de les voltes o la mateixa creu que identificava a l’Ordre del Temple, visible a un dels seus capitells. Això ha fet pensar a alguns investigadors que els monjos cavallers d’aquesta milícia van participar en la seva construcció, encara que la seva possible presència en aquell lloc hagi estat documentada d’altres maneres.

UN CORRENT D’ENERGIES

Apart d’aquesta creu que ell assegura haver vist i que espera tornar a veure –ja es pregunta si podria ser que el fenomen es repetís pel solstici d’hivern--, en Francesc considera que hi altres coses que lliguen Mediona amb els templers: per començar, la mateixa situació del castell, encinglerat sobre el congost de la riera, i la seva funció com control del camí que aprofitava aquest pas natural. Una riera que, per a ell, no seria tan sols el curs de l’aigua, sinó també de les energies tel•lúriques que molt pocs saben captar. El coneixements que els monjos guerrers haurien adquirit sobre aquesta matèria durant les croades per terres orientals i la seva especialització posterior en el control dels passos estratègics serien, doncs, dues baules més de la cadena que lligaria Mediona amb els templers.

Però tampoc els que afirmen sentir-les estan totalment d’acord sobre l’origen d’aquestes energies amagades al congost de Mediona. En Francesc recorda que una vegada varen fer el camí de riera amb mossèn Tomàs, antic exorcista del bisbat, i que aquest opinava que l’energia que es captava era deguda a tanta i tanta gent com hi havia passat. Ell, en canvi, li va contestar que les energies hi eren abans i que per això precisament va passar tanta gent pel camí que resseguiria el seu curs.

Un “camí de sagrament”, com diu en Francesc, “perquè es feia servir per dur els sagraments a la gent”. En la seva última visita ha trobat que una part del recorregut ha estat desviada i ara s’aparta de l’antic traçat coincident amb el corrent energètic que ell encara pot detectar. “Apropiar-se d’un camí així és un sacrilegi. Qui fa aquestes coses, més d’hora que tard, ho acaba pagant”, adverteix.