DE SANT JORDI AL 25A: UN CAP DE SETMANA INTENS

El passat va ser un cap de setmana força intens al Castell de Mediona. Com arreu del país, aquí va començar el divendres 23 d’abril amb la diada del patró de Catalunya. I com cada any, la varem encetar fent onejar plegades la bandera de Sant Jordi i la senyera de les quatre barres. Després, una escapadeta per remenar llibres a les paradetes del voltant i portar el roser que, sempre per aquesta data, ve sumar-se als que l’han precedit des de 1997. Més tard, també com gairebé sempre, quatre gotetes primaverals: res, plugims de tarda que van deixar 2 litres per metre quadrat i van fer bona aquesta part meteorològica de la tradició.

RECUPEREM LA BANDERA DE SANT JORDI


Tornem, però, al tema de les banderes. Hi ha qui pensa que la de Sant Jordi no només hauria d’acompanyar a la de les quatre barres el 23 d’abril, sinó que sempre haurien d’onejar plegades. I no tant sols a les nostres finestres o balcons en les diades assenyalades, sinó als pals de les institucions catalanes i de manera quotidiana. És el cas del Cercle d’Investigació i Documentació Medieval de Catalunya (Cidomcat), que considera que el desconeixement gairebé absolut que es té de la bandera de Sant Jordi, de com és i de la seva significació, és una bona mostra de la necessitat de recuperar la nostra història, “tan falsejada pel centralisme i, no cal dir-ho, pel franquisme”.

Agustí Esteve, president del Cidomcat, recorda que les banderes “nacionals o dels estats” són una invenció molt recent i que moltes d’elles han estat creades per decret. Catalunya, amb una història mil•lenària, té unes banderes que venen de molt lluny “i la més antigament historiada és, precisament, la creu vermella sobre fons blanc, la bandera de Sant Jordi”. Així apareix, enlairada per les tropes catalanes, en la pintura mural del saló del Tinell (segle XIII).

Barcelona va fer de la creu de Sant Jordi el distintiu dels seus “honrats ciutadans”, com consta en les Ordinacions de la Host veïnal (1395). “La de les quatre barres, que era el escut d’armes dels comtes de Barcelona, i la de la creu de Sant Jordi, que era l’estendard de les milícies catalanes, són dues banderes que aniran juntes al llarg de la nostra història i un dia Barcelona, com a cap i casal de Catalunya, les agermanarà en el seu escut”, explica Agustí Esteve. Ramon Muntaner, en la seva crònica de l’expedició catalana a Orient, apunta que els almogàvers adoptaren la bandera de Sant Jordi com el seu distintiu. La mateixa Generalitat, anomenada en aquell temps Diputació General de Catalunya, la va fer seva, possiblement ja a finals del 1300, segons Joan Ainaud. L’any 1714, amb la caiguda de Barcelona, va ser arrabassada per les forces borbòniques, que la van ultratjar juntament amb altres estendards històrics catalans i se la van emportar a Madrid, des d’on mai ha estat tornada. En la seva pàgina dels Amics de la bandera de Sant Jordi i a través de l’adreça electrònica santjordi@wanadoo.es, el Cidomcat ofereix informació sobre aquest símbol de la nació catalana i els llocs on es pot trobar. També fa una crida a la seva recuperació per “veure-la novament al costat de les quatre barres als edificis institucionals i, també, als balcons de les nostres cases en les festes i commemoracions”.

LES DARRERES CALÇOTADES


Complerta la tradició de les quatre gotes per Sant Jordi, el dissabte es va llevar amb un cel blau que no esguerrava cap festa . D’aquesta manera el Castell va poder repetir un cop més una altra tradició catalana: la de la calçotada. Quan el solet de la primavera arriba per espantar les fredorades de l'hivern amb que van créixer, la temporada dels calçots comença a fondre’s ben de pressa i cal afanyar-se per acomiadar-la com cal. I quan al mercat ja costa de trobar-ne, aquí tenim la sort d’una collita tardana que encara ens permet treure de l’hort les escorrialles de la plantació feta el passat mes de setembre: uns quants centenars de ceballots que demanaven a crits ser arrencats per complir amb el seu destí abans que la calor els faci grillar.

I havent-hi calçots no va faltar la colla amb ganes de menjar-los per reviure la cerimònia tradicional amb tota la seva litúrgia: tallar fulles i arrels, col•locar-los a les graelles, fer una bona foguera i coure’ls amb la flama ben viva, embolicar-los amb paper de diari perquè llegeixin una estona les notícies de la setmana passada, servir-los fumejant damunt de teules velles, pelar-los tot cremant-se els dits, sucar-los en la salbitxada (que d’altres anomenen impròpiament “romesco”) feta a casa amb ametlles i avellanes de debò, aixecar-los mirant cap el cel i endrapar-se’ls amb la ciència que ensenya l’experiència i un pitet lligat al coll per si alguna gota s’escapa per posar-nos la medalla de calçoters de Mediona. I després comentar que son els més dolços i bons que m’he menjat enguany, que la salsa està al punt com mai i que no li falta ni li sobra de res, i que, calçotades com les d’aquí, enlloc més: acosta’m aquell parell que quedan abans no es refredin!!


Això i aixecar el porró sense por ni vergonya i gaudir de les carxofes i l’amanida mentre les botifarres i el xai s’escaliven amb tota la calma que demanen les coses ben fetes damunt de les brases. D’allioli que no falti, anem destapant el cava i a brindar: fins a la propera temporada. Que de les calçotades d’aquesta que ara s’acaba encara tindrem temps d’oferir-vos al bloc un petit recordatori en una propera entrada, com a memòria per a tothom que ha vingut al Castell a celebrar-les i convidada per a l’any que ve als qui no ho han fet fins ara. Anirem preparant l’hort pel planter, farem la llenya que calgui per a la foguera i aquí us estarem esperant amb els braços oberts... i les mans ben netes!!!

ESCOLA D’ESCALADA...


El 25 d’abril també va començar fent solet, i això va permetre veure algunes altres cares de les moltes que pot tenir el Castell: tantes com les activitats que al seu voltant vulguin realitzar persones i grups respectuosos amb el conjunt medieval i el seu entorn natural. Com aquesta colla de joves que el passat diumenge van arribar-se a la fortalesa que vigila el congost per participar en una escola d’escalada. Després de fer un cafetó i d’omplir les cantimplores amb aigua de la font, van passar sota l’arcada de la Torre Petita i agafaren el camí de la riera per anar saltant de pedra en pedra fins al sector d’escalada conegut com “El final de Mediona”. En aquelles parets es va fer el curset, aprofitant les antigues vies, ara re-equipades pel Bermu i el seus ajudants, i també moltes de noves, obertes per ells mateixos. Els monitors d’aquesta escola varen comentar molt favorablement l’equipament del sector, la varietat de graus de dificultat i el fet de que s’hagi habilitat per a l’escalada un tram de la riba dreta, de manera que ara aquest sector té una part orientada a Nord, amb ombra que la fa practicable de cara a l’estiu. Però com que per a l’estiu encara falta una estona, passades ja les tres de la tarda la primavera va tornar a fer de les seves i quatre gotes varen mullar el final de l’activitat. Camí de tornada cap al Castell, aixopluc sota les seves teulades per a la canalla mentre esperava que vingueren a recollir-los i carn a la brasa pels que necessitaven recuperar les forces amb una bona teca després de la grimpada. Ah, si voleu saber de quina escola es tractava, te a veure amb aquesta adreça:web http://skalada.wordpress.com/

... I TROBADA DE MOTORISTES


I com a mostra de com de variades poden ser les diferents facetes del Castell segons el tarannà i els interessos de la gent que a ell s’acosta per realitzar-hi alguna activitat, aquell mateix diumenge la plaça de la fortalesa va acollir una desena de, diguem-ne, “cavalls de ferro”: les impressionants BMW-lt d’alta cilindrada d’una colla d’aficionats a aquestes motos que va escollir el celler de Mediona per a celebrar-hi una de les seves trobades.

Al voltant del migdia es va poder veure l’imatge insòlita d’aquesta moderníssima caravana motoritzada baixant cap al conjunt medieval. Després de remugar una mica pels cavallons de desaigua del camí d’accés, que amaçaven els baixos d’uns vehicles dissenyats per volar sobre carreteres sense bonys, un bon vermut al solet de la terrassa. Més tard, una curta visita guiada per conèixer una mica la història del Castell, visitar la seva església i saber alguna cosa del lloc on s’havien d’entaular: que se suposa que va ser construït el segle XIII pels templers com a estable pels seus cavalls i que es va convertir en celler el segle XVII, que damunt l’arcada d’entrada hi ha la màscara del dimoni o que d’ell sortia un passadís secret per fugir cap a la riera...


Foc d’alzina a la llar del fons, bona brasa, torrades, costellada i, després del cafè, motors en marxa i a rodar de pressa cap a l’asfalt, que encara no es tard però sembla que ja vol ploure. Ah, i si en voleu saber més d’aquests motoristes, podeu trobar-los al web www.bmw-lt.com.

25A: CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

Després, una gent de Sant Joan porta uns amics de fora a conèixer el Castell: l’origen de la fortalesa de frontera, el del nom de Mediona i el de la mà que hi ha al seu escut; la llegenda del Sant Crist trobat al segle XIV per un pagès que cavava el seu hort i la història verdadera de com la imatge va escapar de ser cremada el mes de juliol de 1936, la importància del pas natural pel congost de la riera i la ruta del Quixot que en ell situa l’episodi dels bandolers.... I unes cervesetes a la mateixa terrassa que poc abans les BMW contemplaven pel retrovisor, tot jugant a un joc que, entre bromes i rialles, s’allarga i s’allarga... Tant que al final tots plegats, ells i nosaltres, nosaltres i ells, hem de fer un pensament i afanyar-nos per anar al poble a votar en la consulta del 25-A sobre la independència de Catalunya abans que les vuit del vespre tanquin les urnes. Amb més d’un 26% de participació i un 90.2 % de vots afirmatius, Mediona va dir que sí. I així, amb l’estelada mirant cap a Ponent, va acabar aquell cap de setmana tant intens que havia començat el 23 d’abril amb la bandera de Sant Jordi, la rosa i el llibre. Tot això i molt més és el que avui dia segueix donant vida a un Castell amb més de mil anys d’història. Quan vulguis, vine a viure-la.