EL CONCERT DE LA PRIMAVERA RESSONA PER A VOSALTRES AL CASTELL DE MEDIONA

.

Si la primavera hagués de triar un instant per a proclamar la seva plenitud, a Mediona aquest segurament seria quan l’acàcia esclata de flors blanques i les fulles del plàtan tornen a vestir les seves branques nues. És llavors quan cal pujar les escales que duen a la font tot flairant la dolçor de les primeres i cercant l’ombra que donen les segones per a gaudir, des d’aquesta localitat privilegiada, del final d’un gran concert.

Un concert que, enguany, havia començat aquí amb molta puntualitat: només fer-se fosc, des de la bassa del Castell un gripau va trencar el silenci de la nit del 20 de març. I, com si les herbes mogudes pel mestralet les hi donessin l’entrada, totes les granotes de la riera varen anar-se sumant al xivarri. Arrencava d’aquesta manera l’assaig d’una coral que acabaria fent-se innumerable, amb cada cantaire aclarint la gola al seu aire, i amb l’acompanyament d’una orquestra enorme on cada instrument s’afinava sense preocupar-se massa de l’altre. El director de tot plegat, si es que hom creu que tot plegat ha de tenir un director, en algun lloc amagat devia espantar mosques brandant una batuta invisible. I la resta d'intèrprets s’incorporaren cadascun al seu temps, si es que per això un temps hi ha, seguint els seus moviments: les orenetes, dibuixant-los en negre sobre blau a dalt del cel; el puput, resseguint-los a mitja alçada entre els penya-segats, i les mallerengues, puntejant-los amb curtes volades de la tanca de la plaça a les branques del llorer i de las branques del llorer, a les teulades de casa. Amb la foscor va arribar el refilar del rossinyol i l’udol d’algun mussol, el xiulet de les merles va venir a despertar el dia i els primers vols dels ratpenats, a marcar el ritme del capvespre.
I després, el xisclet dels xoriguers que tot just aprenen a volar anant del seu niu, a l’absis de l’església de Santa Maria, al que queda de la coberta de la capella del Sant Crist; i el grallar de la parella de corbs que festeja entre les roques de les timbes més inaccessibles i les oliveres de Santa Anna... amb alguns mosquits que ja venen a tocar-nos a cau d’orella el seu irritant violí i una viola que intenta imitar la volada d’una abella (o era al contrari?), el contrabaix de l’aigua, que encara toca suament pels gorgs de la riera, i tots els sons del vent bufant pel congost, ara flauta, ara trompeta, o el tro que torna a repicar tambors i timbales per damunt de la carena... I què dir del cant dels arbres i la cançó de les plantes: de l’esmall donant la primera nota, seguit més tard pel brotar de les moreres, d’una fulla a la figuera, de l’ametller que rebenta i arrossega el perer i la pomera, dels codonyers plantats enguany i el cirerers d’anyades passades, de la força amb que reviscola aquell noguer despullat per la primera glaçada del passat desembre i del roure adormit que ja badalla entre alzines, pins i xiprers que mai no callen... Qui vulgui pot mirar de llegir-ho com una partitura mai escrita que es repeteix cada temporada. O escoltar-ho com una escala que va pujant de to fins al rebombori final de les acàcies i el plàtan ombrejant una altra vegada l’explanada de la font. I com que els que hi entenen saben que en una composició no poden faltar les notes més agudes, no podríem deixar de fer-vos notar com es disparen arreu les punxes dels esbarzers, del gínjol o la rosa mosqueta, amb tota la seva futura duresa disfressada ara encara de brots tendres. Això sí: tampoc faltaria l’inevitable contrapunt amb la dolçor sostinguda que les violeres escampen per tota la plaça, el toc amagat de la tarongina o el repicar blau dels lliris entre els rosers de les jardineres.

I si voleu solfeig, només cal que seguiu el de la prunera feréstega que ha crescut, perquè ella ho ha volgut, a la vora de la murtra: des del do de les agulles pelades per esquinçar l’aire hivernal fins el rebrotar de les fulles verdes, el breu miratge blanc de les floretes i el goig que fa la sortida dels petits fruits, seguint al sol i la pluja per si plegats volen fer-los créixer, que déu n'hi do... I així anar fent, totes i cadascuna de les plantes, cadascuna i totes al seu ritme, del romaní més humil que creix com pot enmig de la muntanya fins la més presumida de les flors plantades amb tanta cura a les botes de la plaça. El final del concert és espectacular i, ja ho dèiem al principi, s’ha de pujar entre les acàcies florides fins al pla de la font i seure una estoneta sota l’ombra del plàtan per escoltar, des d’aquesta localitat privilegiada, la simfonia de tots els verds ressonant ben fort pel congost de la riera.

Cal, però, afanyar-se, perquè aquest instant que la primavera podria haver triat a Mediona per a proclamar la seva plenitud, malauradament no dura gaire. No se sap ben bé com, però arriba un altre capvespre i de sobte ens adonem que ja hem girat el revolt que ens condueix, inevitablement, cap a l’estiu. L’aire ens porta nous perfums no tant delicats com els d'ahir i avui el cant dels primers grills ja competeix amb la coral de les granotes. Baixem les escales des del pla de la font sota una nevada de flors blanques que cau de les acàcies i en arribar a la plaça desitgem girar cua i arrencar a córrer per aixoplugar-nos un altre cop sota l’ombra acollidora del plàtan. Perquè aquell solet que fins fa ben poc tant buscàvem s’ha tornat foc del que cal fugir i la seva escalforeta, que amb les seves ullades entre pluges i fredorades s'obria pas per ajudar-nos a treballar, ara tan sols convida a no fer res més que... vacances, qui les tingui, o escriure primaverades a l’hora de la migdiada, com avui se’ns ha escapat de fer a nosaltres.


(Rellegint tot el que aquí hi ha escrit fins ara, un parell de coses queden ben clares: que qui ho ha fet, de música no en sap gens ni mica ni bocí i que, per a qui sigui que ho hagi escrit, no és que l’esclat de la primavera sigui com l’assaig d’una coral amb l’acompanyament de tota l’orquestra, sinó més aviat a l’inrevés. Perquè, a Mediona, se’n fan i se n’han fet molts i molt bons, de concerts, però a ben segur que el primer va ser el de l’aigua dringant entre les pedres de la riera i el vent bufant pel congost, el de les granotes, les orenetes i els mussols inventat tots plegats la música i els seus instruments. I afegim encara una tercera cosa que queda demostrada: que això de la primavera sempre porta el perill de caure en excessos poètics d’estar per casa, de deixar-se temptar per les metàfores carrinclones i, perdut tot sentit del ridícul, atrevir-se a fer-li tocar el violí a un mosquit. I tot plegat perquè no podíem resistir-nos a acompanyar amb una mica de literatura aquesta galeria d’imatges de l’esclat de la primavera al Castell de Mediona. Aquí les teniu, doncs. Gaudiu de la seva música i, si voleu, poseu-hi vosaltres mateixos la vostra pròpia lletra)