Un dijous del mes d’agost. Quarts de vuit de la tarda. Trona allà per La Llacuna i les nuvolades van tancant-se damunt del Castell. Llampecs encara llunyans ratllen un horitzó cada cop més negre.Vigila, no val a badar: apaga de pressa l’ordinador. Desconnecta també l’antena i els telèfons, abans que una descàrrega elèctrica no es coli per qualsevol cable i ho torni a cremar tot. Corre cuita, puja a la Torre Grossa a baixar la senyera: no fos cas que, com profetitzen alguns catastrofistes, un llamp li vagi a buscar el pal. Cauen les primeres gotes, grosses i mandroses. El seu ritme es va animant, patim, patam, mentre tornem a baixar per l’escala de cargol, quan correm cap al replà de la font i al travessar la terrassa cames ajudeu-me, que això ja va de bo. Per arribar just a temps a l’aixopluc de l’antiga rectoria: de sobte és com si caigués la nit i, amb ella, una cortina de pluja que no deixa veure l’altre banda del congost. Ara sí que sí que la tenim aquí, amb el tambor dels trons damunt del cap i enlluernats per una llampegadissa que no s’atura. Un esclat al cel i la llum que se’n va. La casa a les fosques, on és l’espelma, porta el frontal, encén la llanterna. L’aigua espetega contra la porta ajustada, rellisca i comença a entrar per sota. A fora, el pati s’ha convertit en un riu que recull les cascades de totes les teulades i fuig avall, cap a la porta de l’església de Santa Maria. Segur que el desaigua que ha de desviar-lo al barranc no està embussat? Sembla que una gota repica a les golfes, que regalima la xemeneia de l’estufa, que aquella biga de la biblioteca ja està un altre cop mullada. I així, 40 litres en poc més de mitja hora. Després, de mica en mica, la tronada escampa. Encara plovisqueja, però ja es pot creuar el pati mirant de no xafar els cargols que ara s’hi passegen, ja podem arribar-nos fins el vell campanar per a revisar la caixa de l’electricitat allà amagada i mirar de tornar a posar a lloc el que la descàrrega hagi desgavellat. Baixa la palanca i torna a saltar. Una vegada, una altre i unes quantes més. Fins que, per fi, s’aguanta: tenim llum a la cuina? i al menjador també? Fantàstic, la tempesta s’allunya i tot marxa. Tornem a endollar l’ordinador i comprovem que funciona, connectem el telèfon i... sona! Qui truca sempre que baixa el baròmetre? Si abans de despenjar fem una juguesca, segur que la guanyem: és el Jordi de l’Obac, que des de Barcelona pregunta si aquí també plou, perquè allà ja porta una hora i no para. Aquí sí, que para: minuts abans de les nou, per ponent s’obre una escletxa i el Sol encara té temps de tenyir de roig els núvols amb els seus darrers raigs. Queda poca estona de llum i cal afanyar-se per comprovar si tots els animals estan be després del diluvi. Patidors que som, la primera ullada ja ens posa l’ai al cor: la caseta on acostumen a dormir els quatre petits paons i la gallina que els fa de mainadera resta buida. No poden ser gaire lluny i els descobrim aixoplugats a la caixa que els va servir de niu. L’hem de remenar una mica per assegurar-nos de que hi són tots, ben amagats sota les blanques plomes de la seva mare adoptiva. Bufa, i anem pels pares biològics: la Piola, tota xopa, està entrant al galliner. Però del Xèrif, ni rastre. Sort que li coneixem els costums i, quan ja està a punt de fer-se fosc, el trobem en un del seus racons preferits. “Au, a dormir!”. I ell, poquet a poquet, va baixant cap al seu cau. Només queda contar els aneguets, quatre de rossos i sis de negres, els dos mascles adults i les sis ànegues grans... Portes tancades per si passa la guineu, bona nit a tothom i cap a casa, a sentir com, a l’espai del temps, en Toni Nadal ens explica que més de 7.000 llamps han caigut sobre Catalunya. I, després, a riure amb el Polònia, encara que sigui de vacances i repetit. Que avui la llum ha tornat aviat i això s’ha d’aprofitar! Demà serà un altre dia, per tornar a veure amb aigua la riera seca des de finals de juliol, per revisar la teulada allà on hi ha noves goteres i netejar, sens falta, aquell dimoni de desaigua, que si abans no estava embussat segur que ja deu ser-ho ara... Així són, més o menys, les tronades a Mediona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada