VISCA CATALUNYA LLIURE... DE TOROS!

A Mediona no en tenim, de toros. Però el passat dimecres 28 de juliol de 2010, quan a Barcelona el Parlament va decidir acabar amb les corrides a casa nostra, varem celebrar-ho com una victòria personal. I no tant sols perquè d’aquest antic castell de frontera sortiren un parell de les 180.000 signatures que varen dur endavant aquesta Iniciativa Legislativa Popular (ILP). També perquè a l’entrada del conjunt medieval hi tenim un cartell que, entre d’altres coses, demana això als visitants: “No molesteu cap animal”. El text va acompanyat per l’imatge d’una formiga, perquè de formigues sí que en tenim, a Mediona. Però al fons del fons, al nostre petit cartell i a la gran decisió del Parlament hi ha els mateixos principis i valors: fer patir a un animal, sigui diminut o molt gros, estigui palesament indefens o ens el presentin com molt brau, no pot ser mai una “diversió” innocent ni, molt menys, un espectacle públic. I com que els toros ho són, de públics, pública havia de ser la resposta: l’abolició, per llei, d’aquesta barbaritat potser atàvica, però avui incompatible amb la vida col•lectiva d’un país civilitzat.

I bàrbar és el que s’escenifica al “ruedo”, on un animal acorralat és marejat, picat, punxat i, un cop debilitat, rematat amb una mena d’espasa fins que mor ofegat en la seva pròpia sang: un espectacle que repugna la intel•ligència civilitzada i que una sensibilitat sense zones obscures mai desitjaria haver de presenciar. Per això resulta potser encara més terrible l’espectacle que es produeix als “tendidos”: el de gent del carrer, dels nostres carrers, que allà tancada es transforma, aplaudeix, brama, xiula i finalment, si s’ho ha passat prou bé amb la matança, acaba demanant que a l’animal li tallin orelles i cua perquè el seu botxí les aixequi, encara regalimant, quan el treguin a collibè per celebrar la “faena”.

UN DEBAT “IDENTITARI”?


D’acabar amb tot aquest cerimonial de la tortura es tractava, ni menys ni tampoc més. I si un vessant "identitari" s’hi pot buscar a la qüestió serà perquè algun país fa d’aquesta barbaritat la seva “fiesta nacional", perquè molts es planten el toro fins a la seva bandera, el passegen al seu cotxe i es posen com ara s’han posat quan senten que se’ls ha tocat un dels seus símbols... d’identitat! I en aquest punt els escarafalls habituals de la caverna espanyolista contra Catalunya es troben amb les excuses d’alguns dirigents de l’esquerra espanyola per a desmarcar-se dels seus companys catalans, tot passant pel mateix Govern d’Espanya, que marca les distàncies amb la decisió de Barcelona i, per boca de la seva ministra del ram, proclama que els toros són “cultura”.

Dins l’olla pro taurina s’hi barregen algunes referències històriques a tenir en compte, uns quants arguments que mereixen ser discutits i moltes, moltíssimes rabietes viscerals. La guinda l’acaba de posar Juan Soler, diputat del PP a l’Asamblea de Madrid, que en el seu blog resum aquesta última, diguem-ne, línea de raonament: “El Parlamento de Cataluña ha prohibido los toros. Necios. Se han envuelto en la falsa, sucia, cobarde, mentirosa defensa de los animales para hacer esa majadería. Es el odio a la nación española lo que les ha llevado a ello, es simplemente porque los toros son la fiesta nacional por antonomasia. Como diciendo la verdad no les seguirían los catalanes, lo han hecho montados en una cochina mentira”.

“NO PROHIBIREMOS LA SARDANA”

I no content en tractar de “necios” als 180.000 signants de la ILP i a la majoria absoluta del representants democràtics del poble català, el diputat madrileny fa un repàs dels partits polítics a casa nostra, tret de la sucursal del PP i el seu annex de Ciutadans: “muy corruptos” “falta de valor” i “cobardía” son les característiques “esenciales” que adjudica als nacionalistes (CiU, ERC?), malalties aquestes de les que tampoc lliura als “socialistas-nacionalistas” (PSC-PSOE?), per acabar amb “esa moribunda Izquierda Unida-Verdes de Cataluña (Iniciativa?), que no es un partido político sino un negocio familiar, con el matrimonio Joan Saura en el Gobierno de la Generalidad e Imma Mayol en el Ayuntamiento de Barcelona”. I conclou: “Vaya un conjunto. No tienen desperdicio. Todo odio, revancha, rencor, afrentas inventadas, infantilismo político, intereses oscuros y miseria humana. Una lástima, de verdad”.

Això sí, després d’aquesta descàrrega Juan Soler acaba perdonant-nos una mica la vida i afirma que, encara que la comunitat madrilenya te les competències culturals necessàries per fer-ho, el seu grup no pensa proposar-hi la prohibició de la sardana. “Y que no me digan ese atajo de ridículos y ridículas que la sardana no es igual que los toros porque no mata –afegeix--. Sí que mata. De aburrimiento. Con perdón. Como los nacionalistas. Esto también lo dicen muchos amigos míos catalanes”. Amen.

UN “HORROR” COM A “FIESTA NACIONAL”


Davant tanta identificació torera, va tenir que ser precisament un diputat canari (també del PP!), Miguel Cabrera Pérez-Camacho, qui s’atrevís a lamentar que “un horror más propio del siglo XIV que del siglo XXI” pugi seguir essent avui la “fiesta nacional” espanyola. Gens sospitós de fal•leres identitàries, l’any 1989 aquest senyor va impulsar en solitari al parlament autonòmic de l’Arxipèlag una iniciativa semblant a la que ara s’ha debatut a Catalunya. Aleshores no va prosperar, però sí que va sortir endavant la ILP presentada l’any següent amb 25.000 signatures de suport. D’aquesta manera, l’any 1991 Canàries va promulgar la seva Ley de Protección de los Animales i es va convertir en la primera comunitat de l’Estat espanyol que abolia les corrides... sense provocar un terratrèmol com el que ha envoltat ara la decisió catalana.

Sí, el dimecres 28 de juliol de 2010 va ser un gran dia per a Mediona i per a tota Catalunya. I podria haver estat millor encara si, minuts després de que el Parlament català aprovés per majoria absoluta aquesta Iniciativa Legislativa Popular amb 180.000 signatures al darrere, el president de tots el catalans s’afanyés a dir que ell hi havia votat en contra, perquè estava més a favor de “la llibertat” que de les prohibicions, i era partidari de deixar que les corrides s’anessin acabant de mica en mica, fins que un bon dia, la gent deixes d’anar-hi... com ara hi va sovint la família Montilla, segons va certificar poc després l’apoderat del “matador” José Tomás en unas declaracions a RAC1.

PER LA LLIBERTAT DE TOTS

Seguint l’argumentació tan desafortunadament oberta pel president de la Generalitat, molts han criticat després la mesura del Parlament català com un atemptat contra les llibertats individuals dels qui volen seguir anant als toros. I no han faltat els que asseguren que Catalunya ha deixat de ser aquella emblemàtica terra de llibertats per a convertir-se en el país de les prohibicions. A tots ells ja els va contestar el mateix Miguel Cabrera Pérez-Camacho, recordant que la llibertat mai no pot ser mal utilitzada per a justificar “una salvatjada”. Però és que, a més a més, aquesta manipulació perversa del “prohibit prohibir” del maig del 68 per part dels sectors més conservadors no pot amagar que la realitat es just la contraria: el que Catalunya acaba de fer és dir sí a la protecció dels animals, apostar positivament pels valors de la civilització i alliberar-se finalment d’un espectacle cruel la pervivència del qual denigrava no tant sols als cada cop menys aficionats que acudien a presenciar-lo, sinó al conjunt de la nostra societat, obligada a seguir convivint amb aquesta barbaritat col•lectiva.


Sí, des de fa uns dies, a Mediona i a tota Catalunya podem sentir-nos una mica més lliures. Tant de bo no calguessin senyals a la vorera ni mossos a la carretera per que ningú no anés contra direcció atropellat a qui se li posi per davant. Seria molt bonic que les corrides haguessin mort de mort natural, sense necessitat d’una ILP per enterrar-les, i que cap criatura més vingués al castell a divertir-se xafant formigues sota la mirada còmplice dels adults que l’acompanyen. Mentre això passa del tot, el Parlament aprova per llei el que el progrés ja havia sentenciat. I aquí seguim amb el nostre cartellet demanat als visitants quelcom tant natural com això: per ells i també per vosaltres, pel respecte que mereixen tots els essers vius i també pels petits gestos que van formant els valors de les persones, gaudiu en pau de la natura i “no molesteu cap animal”.