QUAN L'APLEC S'ACABA

Diumenge 5 de setembre de 2010. Cap allà tres quarts de nou del vespre, hom s’asseu a la terrassa del castell, tot contemplant la nit estelada i escoltant el crit del mussol que ressona per la fondalada. Ja fa estona que han marxat els tres rectors de la missa concelebrada, un parell ben d’hora, perquè la parròquia els reclamava, i el tercer una mica més tard, al peu el canó fins que la festa ja era acabada. També han fet via l’alcalde del poble de dalt, acompanyat per bona part el seu equip de govern, i el del poble de baix, amb la seva colla. Cap a casa seva ha tornat la bona gent de Sant Joan, la de Sant Quintí i la de la resta de la contrada que havia vingut a resar, a dinar, a cantar o a escoltar la música, a mostrar la seva pintura o a admirar el quadres exposats, a xerrar o a mirar de fer-se escoltar, a veure o a ser vist o només a passejar i a celebrar... Per no quedar, ja no queden ni els bombers de La Llacuna ni els mossos d’esquadra ni els especialistes dels GRAE (Grups de Recolzament d’Activitats Especials dels Bombers de la Generalitat de Catalunya) ni tan sols els dos escaladors que tots plegats han vingut a rescatar de la roca foradada. Damunt una taula resten quatre ampolles buides, al costat de la font algú ha deixat tres gots de plàstic i aquí hi ha un cendrer ple de burilles apagades. A l’església cremen desenes d’espelmes enceses pels fidels i sota les voltes gòtiques de Santa Maria volen els quatre ratpenats que tan respectuosament penjats del sostre han seguit les cerimònies dels capellans i les refilades dels grups corals. Torna la calma, tornen els sons del silenci: l’aplec del Sant Crist de Mediona d’enguany s’acaba d’acabar.

I aleshores, tot contemplant els estels que brillen al cel i sentint els que punxen a la ronyonada, hom pensa en que potser ha arribat l’hora d’escriure la petita història d’un altre primer diumenge de setembre a comptar des d’aquell que, al 1743 –o des del 1771, segons la seva consagració al calendari oficial—va establir per aquesta data la festa major de Mediona. De dir, per exemple, que enguany, de gent, déu n’hi do, per als temps que corren. Això si, en quan a quantitat de gent, segur que l’assistència de l’aplec no arriba als nivells d’altres esdeveniments locals, però pel que fa a la qualitat de la participació no els te res que envejar: ja hem parlat de rectors, alcaldes i regidors, de cantaires i pintors, del bo i millor dels dos pobles que varen néixer a l’aixopluc d’aquest castell que ambdós tant s’estimen, de gent senzilla, riallera, amant de Mediona i del que Mediona significa, de la bona teca i la millor cultura, de la gent que, malgrat els vents que bufen de cara, cada any fa del primer diumenge de setembre la seva festa major. I així serà mentre ells vulguin que sigui: ni menys ni tampoc més, perquè les tradicions viuen tan sols si el poble les viu.

A LA TAULA D’EN BERNAT...

Cert és que, sigui per la data en que ha caigut enguany o pel nou calendari escolar de l’Ernest Maragall o perquè tots som ja un any més vells que l’any passat i quan no fa mal aquí fa mal allà, potser no van poder venir alguns dels que no hi faltaven mai. Però també és veritat que gent que no havia vingut a l’aplec ens els darrers catorze anys ho ha fet aquesta diada per retrobar-se amb un castell “molt canviat, aquest menjador, i el celler, quin goig que fa”. Això, doncs, pel que fa a la assistència. De les absències sonades, ves, cap a destacar. Segur que hi era algun diputat d’aquests que no ens fallen quan cal donar suport a les festes medionenques, però no va ser possible distingir-lo entre la multitud. Tampoc tenim notícies de que arribés cap felicitació signada pel molt honorable president de la Generalitat valorant l’esforç de Mediona per posar al dia una tradició amb més de 200 anys d’història, però això seria pel trasbals que la celebració de la diada sempre provoca en el correu que passa per la riera. I a ben segur que ho hi érem tots. Però a alguns dels que sempre falten ja no se’ls espera ni se’ls troba a faltar, que, com va dir l’altre, “a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no es comptat!”

Entre els que si hi ha proves documentals de que van ser-hi es fa difícil citar-ne alguns en concret, perquè n’eren uns quants i tots ben importants: el representant d’Omnium Cultural a l'Alt Penedès, intel•lectuals de Sant Quintí, destacats membres de diferents associacions culturals i socials de Mediona, gent implicada en la defensa del patrimoni i en la recuperació del camí ral... Amb ells i elles podies fer-la petar sobre les fases constructives del castell que tan bé coneixen, al voltant la diferència que hi ha entre el despotisme més o menys il•lustrat i l'autoritarisme pur i dur o sobre l'interpretació que la coral acaba de fer de la Cançó d’amor i de guerra . Però sense deixar per això de xerrar també amb la gent gran que se sap millor que ningú tots els recons de la fortalesa—“què m’has d’explicar, tu, a mí!--, amb l’avia sàvia, que demana sajolida i te de roca; amb mossèn Bonet, que et descobreix d’on va sortir la pica d’aigua que avui hi ha a l’escala del campanar; amb el jovent que, ai caram, no pensava que aquestes pedres tinguessin tanta història, la seva pròpia història... I així anar fent, que això és l’aplec perquè d’aquesta manera l’ha anat fent la gent que de debò s’estima Mediona.

EL RETORN, TOT COMENTANT LA JUGADA


I, com diu una vella cançó eivissenca, “arriba que tot s’acaba”, que es va fent fosc i la gent va marxant... Uns pocs, fidels a la seva defensa de les antigues vies de comunicació que foren l’origen de Mediona, ho fan a peu pel que queda del camí de la riera, tot cercant les velles roderes del carros, passant sota les restes del pou del glaç i desfent el trajecte que abans feien des de Sant Joan els portants del Sant Crist. N’hi ha que no estan per anar saltant de pedra en pedra: un, pobret, perquè de Ponent ha tingut que venir amb crosses per una operació del taló d’un tal Aquil•les; d’altres, pobrissons, perquè ara han d’arrossegar de tornada les neveres domingueres que s’havien portat des de Llevant... Ells i tots els valents que com ells han vingut amb cotxe malden ara per fugir del tradicional embús de cada any. I, com en el retorn dels aplecs d’abans, és l’hora de comentar la jugada i de que cadascú digui com l’hi ha anat a la festa. Tothom d’acord en hem tingut un dia fantàstic, amb un bon sol, poquet de vent i, de calor, no pas massa. Pel sermó caldria demanar als que van ser a missa, i del dinar tindríeu que parlar amb els que se’l van cruspir. Dels primers en podeu trobar molts, perquè l’església era ben plena, i en quan als comensals, omplien dues taules de les més llargues. Descartada l’arrossada per manca de quòrum al tancar-se el termini del dijous, el diumenge va deixar ben obert un debat digne d’un “banda ampla” entre els partidaris del xai al forn i els de la carn a la brasa. Per aquí comenten que el concert del sextet vocal Mezzos ha estat “genial” i algú lamenta que no hagi baixat –o pujat, segons des de quin poble es miri—més gent a escoltar-lo. Ningú deixa de dir la seva davant el debut de la coral de Mediona amb na Carolina com a nova directora i no falta qui, “com sempre”, s’ha emocionat amb la seva interpretació dels Goigs del sant Crist. Com s’acostuma a dir, èxit de públic i de crítica per a l’exposició d’en Josep Gual i les pintores de Sant Quintí: “Molt variada, per a tots el gustos”... encara que no per a totes les butxaques, i més d’un se’n va sense endur-se’n cap al saló de casa aquell quadre que volia comprar. I per aquells que no paren de dir que “tot això és política”, doncs si, potser si que una mica de política es xerrava en la processó que, poc a poc i bona lletra, començava a desfilar.

RESCAT A LA ROCA FORADADA


Fins que, cap allà les set, el gran camió dels bombers de La Llacuna entra per la baixada de Mediona, maniobra com pot a l’aparcament encara ple de vehicles, gira cua i finalment es queda aturat al bell mig del camí. El motiu, que un parell de joves escaladors –un noi i una noia de Barcelona-- havien trucat al 112 demanant que vinguessin a rescatar-los, perquè s’havien quedat penjats al peu de la roca foradada i no sabien com sortir d’allà: ni cap amunt, doncs l’antiga via que volien fer ja no estava ben equipada, ni cap avall, perquè no es veien amb cor de baixar per on havien pujat. Tampoc trobaven manera de fer-ho caminant, ja que consideraven “impenetrable” la xarxa de gínjols i esbarzers, coscolls, alzines i moltes punxes més que els tenia atrapats contra la paret. Encara que no corren perill –se’ls pot veure a peu pla, sopant alguna cosa de les seves motxilles— el seu neguit creix a mida que es va fent més fosc, perquè se’ls acabava el menjar, només els queda una mica d’aigua i tan sols tenen un frontal per il•luminar-se, segons ells mateixos van explicant a crits als bombers i les dotacions d’un parell de cotxes dels mossos d’esquadra que s’han sumat al rescat.

Afortunadament, un helicòpter dels GRAE que acabava de realitzar una altra operació semblant a la zona de Sabadell pot arribar abans no es faci de nit i, sense aterrar del tot, deixa sobre la roca una parella d’especialistes en rescats a la muntanya. Acompanyats per Jesús, veí de Can Verdaguer i escalador que coneix molt bé totes aquestes parets, decideixen baixar per una petita canal fins el lloc on es troben el noi i la noia, que finalment poden sortir pel mateix camí sense més dificultats que les plantejades per la brossa espinosa del sotabosc. A quarts de nou ja han marxat mossos i bombers. També ho han fet els endarrerits que quedaren bloquejats pel camió i els que més tard s’acostaren a Mediona per si podien ajudar en alguna cosa. Al castell només hi queda un cotxe: és el del Víctor i la Irene, els dos joves escaladors que durant unes hores han protagonitzat tota aquesta aventura amb desenllaç feliç. Tornen remugant de les guies amb ressenyes no actualitzades, prometent que mai més de la vida tornaran a ficar-se en un embolic semblant i assegurant que ja vindran un altre dia per fer les noves vies del sector del Final de Mediona, reequipades pel Bermu i amb els accessos ben clars i desbrossats.

Quan aquest cotxe fa el revolt de dalt i les seves llums es perden per la pista asfaltada de Can Verdaguer, l’Acani, la gateta del Castell, torna xino-xano cap a casa. Després de l’enrenou que durant tot el dia l’ha mantingut allunyada, això vol dir que, ara si que si, aquest aplec s’acaba. I aleshores hom pot seure a la terrassa per contemplar els estels del cel, escoltar els silencis de la terra i esperar que arribi el dilluns tot pensant que, si la gent que ha vingunt a compartir-la sembla que ha marxat contenta, la d'aquest primer diumenge de setembre de 2010 deu haver estat una bona diada per a Mediona, sí o què?