La forta pluja caiguda la nit del 9 al 10 d’octubre va provocar una esllavissada al camí d’accés al Castell de Mediona. Durant més de 24 hores, aquest fet va impedir l’entrada o sortida de vehicles al recinte medieval. La situació de relatiu aïllament va ser resolta a primeres hores del matí del dia 11, quan la brigada municipal de l’Ajuntament de Mediona va netejar amb una pala mecànica el munt de terra, pedres i arbres que bloquejava la pista cimentada.
Des del vespre del dissabte al matí del diumenge, sobre Mediona havien caigut més de 70 litres d’aigua per metre quadrat (segons els registres de pluviòmetres propers, ja que el del castell va superar amb escreix la seva capacitat màxima). Aquesta pluja intensa i continuada va provocar el despreniment d’una part del talús que queda a sota de la mitja rotonda que facilita la maniobra d’entrada al castell des de la via asfaltada que uneix Sant Joan amb Sant Quintí, tot passant per les urbanitzacions Can Verdaguer i Monterrey Parc.
UN DIUMENGE “AÏLLATS”...
La terra esllavissada va formar un tap de més de dos metres d’alçada al començament de la baixada que duu al Castell, de manera que es feia impossible accedir a ell amb vehicles. Això va obligar a les persones que tenien prevista la seva visita al recinte a deixar els seus cotxes a la rotonda de dalt i arribar-hi caminant, després d’esquivar l’esllavissada per la vora del barranc. Alguns d’ells van fer-ho fins i tot amb un carretó per a infants, de manera que les dificultats no van aturar completament l’activitat al recinte medieval.
Els que, malgrat tot, van decidir acostar-se al Castell, aquell dia van haver-ho de fer des de la banda de Sant Quintí per l’entrada del quilòmetre 18 i aprofitant el pont que creua la riera per la fàbrica d’El Canigó. Pel cantó de Sant Joan, la comunicació rodada havia quedat totalment interrompuda després de que la riuada fes malbé la passera d’El Molí. La pista asfaltada també era tallada per la caiguda de diferents pals del telèfon.
A Mediona, la humitat acumulada en diferents punts de l’edificació va fer que algunes zones de l’antiga rectoria restessin sense electricitat fins la tarda del diumenge, però afortunadament aquest problema va quedar resolt abans de fer-se fosc. No van caldre, doncs, les espelmes que alguns esperaven encendre per donar un toc més d’aventura a la seva visita al Castell. Tampoc va mancar el pa del dia, ja que els amics de l’Obac van fer la volta per Sant Quintí a fi de portar-nos-el fins la “frontera” de l’esllavissada. I així, amb més o menys emocions, el 10 del 10 del 2010 Mediona va anar passant el seu dia “d’aïllament”.
... I EL DILLUNS, “ALLIBERATS”
Les dimensions de l’obstacle que bloquejava l’accés al recinte medieval feien molt difícil eliminar-lo manualment, motiu pel qual el mateix matí del diumenge va comunicar-se el problema a l’Ajuntament de Mediona. L’alcalde Servand Casas, que en aquells moments estava realitzant una inspecció personal dels danys causats per l’aiguat en diferents llocs del municipi, va rebre la informació de l’esllavissada del camí del Castell i va assegurar telefònicament que el problema seria resolt el més aviat possible.
A primeres hores dilluns dia 11 d’octubre, la brigada municipal, utilitzant una pala excavadora, començava a remoure el munt de fang i brossa que havia bloquejat l’accés al recinte. Amb ella arribaren també els regidors d’Obres i d’Emergències i Medi Ambient, Casimir Ventura i Rafa Aguilar, respectivament, que abans del migdia podien donar aquesta feina per acabada: amb la neteja de la pista cimentada, el pas de vehicles al castell quedava novament obert unes 24 hores després de l’esllavissada.
La vida de Mediona tornava, doncs, a “rodar”. Ho feia, però, amb una certa desconfiança, tot sentint el bram de la riera pel congost, contemplant els núvols que seguien tapant el cel i escoltant a la ràdio cada hora la previsió del temps per a les properes hores. Els primers en rebre la notícia de “l’alliberament” del Castell varen ser els membres d'una família de Torrelavit que, des de feia ja molt de temps, tenien planejada una celebració al celler de Mediona: eren les noces d’or dels seus pares, que es varen casar precisament el dia del Pilar de 1960... sense poder imaginar que, cinquanta anys més tard, un temporal de pluja escombraria Catalunya al voltant del seu aniversari.
AMB L’AI AL COR
“Des del diumenge que vivim amb l’ai al cor”, comentaven. Si el dilluns ells respiraven alleugerats al saber que ja s’havia “alçat el setge” i que aquella mateixa tarda podien portar fulles i rams per guarnir les taules, el Castell encara no estava tranquil del tot: què passaria amb la segona tongada de pluges que s’anunciava? Quines noves malifetes farien al ploure sobre mullat? Tornaria la humitat a trobar aquell misteriós cable mig pelat que fins ara cap electricista ha sabut trobar? I, sobre tot, per on sortiria tanta aigua caiguda del cel quan la terra ja no la pogués entomar?
Potser cal viure a Mediona i ser-hi també quan hi ha tronades per saber que, quan la terra ja és completament amarada i l’aigua arriba a la roca sobre la que es varen edificar les diferents construccions del Castell, aquesta acaba filtrant-se per les parts inferiors del conjunt: l’església, el celler... Els que van enrajolar-lo als anys 70 no tenien perquè endevinar-ho, si una pluja forta i continuada no venia a ensenyar-los-ho precisament mentre treballaven a la seva obra. Probablement per això, quan aquest espai va ser recuperat per a l’antiga casa de colònies, no es va pensar en fer un desaigua en el que havien estat les quadres de la fortalesa.
De manera que ara hi tenim un sòl impermeable, incapaç d’empassar-se les filtracions que brollen des de la roca i sense sortida per l’aigua que hi vessa sempre que plou massa. Com altre cop començava a fer el dilluns al vespre. I així va seguir, poc a poc però sense aturar-se, durant tota la nit: en total set litres per metre quadrat més que afegir als setanta llargs caiguts 24 hores abans. Prou aigua com que per que la penya comencés a suar i a mullar les rajoles del celler sota les taules ja parades.
FINAL FELIÇ AMB UN PARELL DE LLIÇONS
Afortunadament, el temps va perdonar i, a primeres hores del matí, ja havia deixat de ploure: mai millor dit allò d'"estreny, però no ofega"! Les filtracions van anar escorrent-se i cap allà migdia pràcticament s'havien aturat del tot. De manera que, en arribar el moment, la família de Torrelavit va poder baixar amb els seus cotxes per l’accés reobert del Castell, va poder celebrar les noces d’or dels pares a una església sense bassals i dinar tots plegats a un celler que feia goig amb les seves rajoles eixutes.
Final feliç, doncs, per una festa que va durar fins al vespre i que va deixar al Castell un parell de lliçons. Primera: que cal posar immediatament fil a l’agulla per dotar al celler d’un sistema de drenatge, encara que sigui provisional, sense esperar la realització del gran projecte de restauració del conjunt medieval. Segona: que mentre la reforma general no arriba per posar-hi un remei definitiu, caldrà buscar algú, electricista o bruixot, capaç d’apedaçar aquest embolic d’instal•lacions sobreposades per reduir al mínim els eventuals problemes de llum. Només així Mediona podrà seguir acollint les activitats, com ara la celebració d’aquesta família de Torrelavit o els concerts a la capella, que avui continuen donant vida a un lloc amb més de mil anys d’història.
I, per acabar, igual que hom rondina quan les coses no rutllen, ara cal felicitar qui fa ben feta la seva feina: des d’aquí, el nostre reconeixement a l’Ajuntament de Mediona per la seva ràpida i eficient actuació de cara a resoldre el problema de la esllavissada en el camí d’accés al Castell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada