Diumenge 23 de gener de 2011. Després d’una nit glaçada, el dia es lleva net i clar. Malgrat el sol que ja fa estona il•lumina els turons, quan sonen les nou del matí el termòmetre encara marca només tres graus sota zero. Cap allà l’est, sords i afortunadament llunyans, ressonen uns trets. A l’altra banda del congost de Mediona, just davant la plaça del castell, un home esporga les oliveres ara plantades a les antigues vinyes de Santa Anna. Des d’aquí estant, sembla haver-se equipat força bé per fer la seva feina al mig de la muntanya, sense cridar massa l’atenció ni patir de més per la fredorada: capell negre al cap, roba de treball color verd fosc i... per damunt, una llampant armilla que balla entre el taronja elèctric i el vermell encès.
Per què, aquesta armilla llampant, a l’hora d’esporgar oliveres a unes velles vinyes solitàries penjades sobre el congost de Mediona? Pel cantó de Sant Quintí se senten uns quants trets més: tres, quatre, i hom diria que cada cop espeteguen més a prop. Serà per això, per evitar que un caçador despistat no el confongui amb un ànec o amb un senglar, que el bon treballador s’ha guarnit de taronja elèctric i vermell encès? De cap manera: deu ser per una altra cosa. Perquè si no, per la mateixa raó caldria començar a preguntar-se quina mena d’armilla haurien de portar tots els que, en època de cacera, viuen, treballen o simplement passegen per la muntanya.
Fora bo reclamar-ne una d’especial pels que al mig de la muntanya hi viuen tot l’any i no només els quatre dies que alguns hi surten a cremar pólvora. I una pels boletaires de cada temporada, i una altra pels ciclistes de cap de setmana, i una més pels escaladors, i una de familiar per pares i mares que porten als seus fills i les seves filles a conèixer plantes i animalons, i no deixem sense als qui de tant en tant fan una excursió cultural pel camí ral, i ... I, donat el possible abast d’una bala disparada des de l’altre cantó tant proper d’aquests penya-segats, no seria també prudent incorporar l’armilla llampant al vestit de la núvia que s’arrisqués a casar-se a Santa Maria de Mediona un diumenge de batuda? I si una colla vol fer al castell la seva calçotada abans de que es tanqui la veda, hauria de portar-la també damunt del pitet?
Això no pot ser, direu; això és una exageració. Així que, si el nostre home va a esporgar oliveres guarnit amb una armilla entre el taronja elèctric i el vermell encès, no deu ser, a ben segur que no, per por dels caçadors: serà per una altra cosa. Encara que, ben mirat i des d’aquí estant, la seva s’assembla prou a les armilles que els caçadors calcen en dies de batuda. Tant llampant com las que ells duen sobre la roba verda de camuflatge (?) quan es planten, amb l’escopeta carregada, justament al mateix lloc on ara el nostre home treballa.
Serà per evitar que algun esporgador els confongui amb una olivera que els caçadors sempre les duen posades quan venen a disparar des de les velles vinyes de Santa Anna? L’armilla serà per que cap boletaire no els prengui per un rovelló, per que els ciclistes no els atropellin, els escaladors no els encordin, els passejants no els trepitgin sense voler? No serà, més aviat, per que ells sí que són conscients de la necessitat d’identificar-se ben clarament al mig de la batuda, del perill que evidentment representa bellugar-se sense armilla per allà on hi ha gent amb escopetes carregades i el dit a punt de prémer el gallet, del risc que, en definitiva, comporta anar per la muntanya quan aquesta es converteix en l’escenari de les seves caceres?
Tampoc seria gaire estrany, doncs, que si algú volgués o tingués que compartir amb ells aquest escenari prengués les mateixes precaucions que sempre prenen els caçadors. Ves a saber si, al cap i a la fi, no va ser aquesta reflexió tan assenyada la que el diumenge 23 de gener de 2011 va dur al nostre bon treballador a guarnir-se d'una manera extraordinariament cridanera per anar a esporgar oliveres a les antigues vinyes de Santa Anna. Però si tot estirant el fil de l’armilla arribéssim a aquesta conclusió, una de dues: o bé quan està oberta a la cacera caldria prohibir l’accés a la muntanya de tothom que no vagui equipat amb la seva armilla ben llampant, o bé algú hauria de començar a preguntar-se si una activitat perillosa com la cacera pot seguir permetent-se en una muntanya oberta a tothom, dugui o no armilla llampant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada