Diuen que els templers el varen col•locar damunt l’arcada per que funcionés com una mena de stop. Se suposa que cap allà el segle XIII, quan al castell s’hi accedia per aquella portalada, tothom sabia el que la màscara representava: era el bafumet, una imatge probablement satànica que qualsevol que arribés a Mediona hauria de reconèixer. I també faria bé d’escoltar la seva advertència: “Ull, que d’aquí cap dins us esperen els cavallers de l’ordre”. Ells van marxar quan el vent de la història se’ls va endur d’aquí, però la cara del dimoni va quedar esculpida en pedra a l’antiga entrada de la fortalesa. La gent que avui la travessa no sembla tenir-li cap mena de por. Ben al contrari, la imatge que abans aturava als vianants ara atrau visites molt variades: des dels que no es deixen espantar per ella quan toca fer una celebració al celler fins als que venen expressament a veure-la, passant per aquells que s’interessen pel seu significat quan hi topen en mig d’una excursió per les muntanyes penedesenques. De tot plegat va haver-n’hi una mica el passat cap de setmana:
70 ANIVERSARI AMB CALÇOTADA AL CELLER
Al voltants de l’any 1226, els templers van edificar un estable per donar aixopluc als seus cavalls. Quan cavalls i cavallers van abandonar definitivament la fortalesa militar, el segle XVII aquell espai va ser adequat com a celler. Amb el pas del temps ha experimentat moltes reparacions i diferents reformes per adaptar-lo a usos diversos. I així, ben viu, ha arribat fins als nostres dies. El passat disabte, dia 1de gener de 2011, va acollir la celebració del 70 aniversari d’una persona vinculada a Mediona. La seva família, basca i catalana, va passar sense cap mena de por per l’arc que vigila el bafumet per commemorar la data amb una bona calçotada a l’antic celler del castell. Després de bufar les espelmes, una mica d’història a la vora del foc, tot comentant el vell significat de la màscara satànica i l’evolució de l’estança que ella custodiava. Per acabar, una visita a l’església per veure la imatge del Sant Crist de Mediona, conèixer les diferents teories sobre l’origen del nom d’aquest lloc i escoltar la llegenda de la mà que apareix en una rajola de la capella. Per molts anys!
LA COLLA EXCURSIONISTA DE VILANOVA
El diumenge 30 de gener, el bafumet va rebre la visita de la Colla Excursionista de Vilanova del Camí. Al cap davant d’aquesta sortida figuraven Josep Balada, Marcel•lina Granados i Jaume Sayós. I tot llegint la descripció que d’ella feien en el fulletó del grup, queda clar que algun d’ells tenia un motiu especial per encaminar als seus companys i companyes cap aquest racó de món: “Començarem l’excursió a Sant Joan de Mediona –anunciava el seu programa--. Pujarem a la Muntanya del Marquès i, rodejant el Turó de les Clivilleres, arribarem a la urbanització de Can Verdaguer, creada a redós de la masia del mateix nom, on va néixer el meu avi, Joan Balada i Claramunt, l’any 1904. A continuació visitarem el Castell de Mediona (...) I així ho varen fer: cap allà les onze del matí, 53 membres de la colla vilanovina arribaven a la plaça del castell. Després de recuperar forces amb els cafetons i algun que altre xarrup de ratafia casolana, encara va quedar temps per donar una ullada al celler i escoltar unes breus explicacions sobre la història d’aquell espai i saludar la cara del dimoni que antigament rebia als visitants que s’acostaven a la fortalesa. No era cosa d’entretenir-se massa, perquè l'excursió havia de continuar fent via cap a les fonts de Les Deus, a Sant Quintí, punt final de la caminada. Així doncs, moltes de les preguntes dels més interessats quedaren, de moment, sense resposta.... tot esperant la seva tornada al castell, sense preses, per fer completar com déu mana la visita guiada.
TEMPLERS DEL SEGLE XXI
Celebracions, excursions, visites culturals... Fins aquí res tan extraordinari com per sorprendre a un bafumet que, al llarg dels gairebé vuit segles que ja porta damunt l’arcada del celler, les deu haver vist de tots colors. Però si alguna imatge pot fer rodar el cap a una màscara de pedra segurament és la que el darrer cap de setmana es va passejar pel Castell de Mediona: ni més ni menys que un templer, amb casc, capa i espasa, equipat el més fidelment possible com aquells cavallers que, el segle XIII, van arribar a aquesta fortalesa quan el compte Guerau IV de Cabrera es va fer membre del seu ordre. Un ordre poc després dissolt a sang i foc pels que envejaven o temien el seu creixent poder. Amb els seus dirigents cremats a la foguera, els seus grans bens arrabassats per les monarquies i la seva organització proscrita pel Vaticà, els templers van desaparèixer de la superfície de la Història. Però no varen aconseguir escombrar-los del tot: d’alguna manera, els seus misteris seguiren fascinant generació rere generació, fins arribar als nostres dies. No són poques les persones que avui ressegueixen el rastre dels antics cavallers allà on, com és el cas de Mediona, ells deixaren les seves petjades. També sorgeixen iniciatives per recuperar el seu llegat i reviscolar l’ordre, com la de la “Orden Católica Española del Temple”. El seu “prior” és Jaume Mestres i Capitan, qui, acompanyat d’altres membres d’aquesta organització templera va visitar el castell el passat diumenge 30 de gener de l'“anno templi DCCCXCIII”, com ells dirien. Recorregut complet per la història de la fortalesa, l’església, la Torre Grossa i, per descomptat, la construcció que se’ls atribueix: les antigues cavallerisses del segle XIII, reconvertides més tard en celler, que a l’arcada encara conserven la màscara satànica que els templers col•locaven a l’entrada dels edificis que ocupaven. El moment va ser aprofitat per fer una sessió fotogràfica en diferents racons del castell amb l’aspecte que entre aquestes mateixes pedres podien haver tingut els cavallers d’aquella època. Per acabar, una bona calçotada seguida carn a la brasa amb allioli del de debò i de cava que no en falti, que de tradicions cada temps en té les seves.
Si hom li preguntés sobre la vida que passa sota la seva mirada, això seria només un petit tast del que el nostre bafumet podria explicar avui. Si les pedres parlessin, és clar. O si, parlant a la seva manera, algú les sabés escoltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada