El congost de la riera que vigila el Castell de Mediona presentava el passat dijous l’aspecte més impressionant dels darrers 15 anys. Des de primeres hores de la matinada, una forta tempesta havia anat descarregant sobre la capçalera de la riera: 125 litres per metre quadrat registrats a La Llacuna, una quantitat similar a Sant Joan... Una gran massa d’aigua que baixava encaixonada entre els penya-segats i que cap allà les 10 del matí arribava a una altura màxima que la fortalesa no recordava haver contemplat en la darrera dècada i mitja de la seva mil•lenària història. A manca de sistemes de mesura més científics, es pot destacar el nivell mai vist durant aquest període de temps en alguns punts concrets i amb detalls ben identificables del recorregut, com ara els diferents elements de “la presa” o les roques que, a banda i banda de la llera, suportaven la vella i desapareguda passera del camí a Sant Pere Sacarrera. També al lloc de l’antic camí on quedaren marcades sobre la pedres les roderes de tants i tants carros que sobre elles hi passaren hi ha una penya inclinada i molt característica que permetia comprovar l’alçada d’una riuada que en molt poques ocasions havia arribat a pujar-la. La sensació de la seva excepcionalitat quedava definitivament reforçada per l’amplada del riu, tant cap amunt, en direcció a Sant Joan, com avall, cap a Sant Quintí, i pel fet de que l’aigua omplia de bat a bat el passadís que queda just a sota de la primera muralla del castell, entre la Torre Petita i el barranc de Can Verdaguer.
De la construcció coneguda com “la presa” només en sobresortia aquella espècie de xemeneia que la corona: la resta de la seva canalització havia estat materialment engolida per una riuada de proporcions que potser no seria massa exagerat titllar d’històriques. Mesurar la seva magnitud era concretament la funció d’aquella edificació, un registre edificat allà pels anys 50 per calcular el cabal que baixava pel Mediona. En plena fal•lera franquista pels “pantanos”, l’objectiu devia ser aprofitar el congost per fer un embasament capaç d’emmagatzemar entre els penya-segats del castell l’aigua que necessitava el Penedès. Si aquell projecte no hagués estat abandonat, segurament perquè en aquest punt de la riera es produeixen importants filtracions que sovint fan desaparèixer el corrent superficial per dur-lo subterràniament fins a brollar de nou en les Deus de Sant Quintí, aquest dijous 3 de novembre de 2011 el pantà s’hagués omplert a vessar.
Una mica més endavant, l’aigua arribava a l’alçada dels ferros que encara avui donen testimoni del lloc on, fins la Guerra Civil espanyola, havia estat l’antiga passera del camí a Sant Pere Sacarrera pel barranc del Duc. Expliquen els que la recorden que les poques baules que resisteixen ben ancorades a la penya son les restes de la cadena que servia precisament perquè les riuades no arrosseguessin el petit pontet: d’aquesta manera no marxava massa lluny i després de la patacada el podien recuperar per tornar-lo a col•locar al seu lloc. Si el pas del temps no se l’hagués endut per sempre amb moltes altres coses més, aquest dijous 3 de novembre de 2011 algú hagués tingut que utilitzar aquest sistema de seguretat per que els parroquians feligresos poguessin creuar la riera el proper diumenge per anar a missa a la seva parròquia de Santa Maria de Mediona.
I més endavant encara, passada ja la Torre Petita, el riu esborrava completament el rastre de l’antic camí. Al entrar al tram més estret del congost que vigila la fortalesa, just a sota de la primera muralla del recinte, s’eixamplava fins a tocar pràcticament els penya-segats que aquí encaixonen el pas estratègic controlat pel Castell de Mediona. Sota l’aigua desapareixien les marques de les roderes deixades a la roca de l’antic camí per tants i tants carros que el varen recórrer al llarg dels segles i la peculiar penya inclinada que queda sobre elles feia de marcador per mesurar el nivell d’una riuada que pujava fins on mai havia arribat cap altra en els darrers temps.
Aquest instant de màxima intensitat va durar poca estona. En cosa d’un quart d’hora el cabal va disminuir considerablement i el tronc d’un gran roure arrossegat pel corrent, que abans surava a l’entrada del congost, quedava penjat dels arbres que havien resistit a la riba esquerre a uns dos metres del nivell de l’aigua. El ciment de "la presa” reapareixia entre les onades, maldant per empassar-se una quantitat de litres que ja ningú li demanaria de registrar. Els remolins continuaven bramant amenaçadorament al pèlag de la vella passera de Sant Pere Sacarrera, però ja només arribaven a esquitxar les baules de la cadena que l’havia lligat. I, més endavant, sota una penya inclinada molt característica, tornaven a endevinar-se les roderes marcades sobre la roca del camí. La riuada seguia essent impressionant, però la seva magnitud tornava a ser de les grosses que, de tant en tant, ens porta el Mediona.
Darrera deixava al castell la sensació d’haver contemplat la riera com mai no l’havia vist en els darrers 15 anys. I seguia plovent...
(... i va continuar fent-ho. Ara un patac, ara un curt descans i desprès un plugim de mai acabar, amb ràbia o suament, la pluja ha anat caient pràcticament sense parar des de la matinada del dimecres fins a la d’avui. El dijous l’estació meteorològica del Parc Fotovoltaic de Mediona registrava uns 125 litres per metre quadrat. Divendres, l’espai del temps al Telenotícies migdia de TV3 parlava ja de 140 litres en aquest municipi de l’Alt Penedès. Amb aportacions de l’humil pluviòmetre del castell, la suma pujaria fins un total parcial de 177 litres pel que portem d’aquest episodi... que, diuen, encara no s’ha acabat. Potser la xifra no sigui del tot rigorosa, però tant se val: pam amunt, pam avall, en tres dies ja ens han caigut damunt prop de 200 litres per metre quadrat. I, com sempre acostuma a passar, això ha provocat alguns problemes en un conjunt medieval que porta més de mil anys aguantat tota mena de tempestes: el camí tallat per la riuada mentre l’aigua cobreixi la passera de Sant Joan, la llum que salta a la primera tronada i no vol tornar del tot fins estar ben segura de que escampa, alguna gotera que juga a fet i amagar per les golfes... Tot plegat ha obligat a suspendre alguna activitat prevista al castell per aquest cap de setmana, com la trobada dels estudiosos del camí ral des de Sant Sadurní a La llacuna, que ha hagut de ser traslladada a la seu de l’AECCM. També ha esgarrat l’agenda d’alguna persona que, després de molt temps, havia triat precisament aquesta data per tornar al castell...
...Però i què hi hem de fer, si molt sovint, com cantava en Raimon,
“al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.”)
1 comentari:
Impresionantes las imágenes que habeis podido captar. Gracias por esta crónica tan impactante y sobre todo os felicitamos porque muchas veces nos cuesta encontrar blogs tan bien redactados.
Publica un comentari a l'entrada