Podria ser qualsevol racó dels Pirineus, però no: és la riera de Mediona al seu pas pel congost del Castell. Aquest és l’aspecte que presenta actualment després que les baixes temperatures dels darrers dies hagin glaçat l’aigua que per ella seguia encara corrent des de les fortes pluges de començaments del passat mes de novembre. Els qui s’han atrevit a desafiar fredorades i ventades per acostar-s’hi aquest cap de setmana s’han guanyat el privilegi de trobar-hi un paisatge transformat, com ara el que reflecteix el corrent completament gelat al entrar al passadís encaixonat entre penya-segats sota l’antiga fortalesa. O imatges tan curioses com les que la glaçada ha deixat en els tolls que quedaven entre les roderes marcades pel pas del carros sobre les roques del vell camí ral, les formes capricioses que dibuixa el glaç al esquerdar-se en la superfície dels pèlags o l’accés de la llera a l’antic registre de cabal conegut com “la presa” convertit una cinta blanca...
Tot plegar res d'inèdit, ja que cada hivern acostuma a deixar-nos imatges com aquestes... sempre, és clar, que a la riera hi quedi una mica d’aigua que es pugui congelar i algú disposat a anar-hi per a contemplar l’espectacle. Un espectacle que devia ser l’habitual de tots els anys en temps passats, durant l’anomenada “petita edat de gel” que, entre els segles XVI i XIX, va portar les nevades fins a indrets del nostre país on ara no sovintegen tant i va donar origen als pous del glaç: aquelles construccions cilíndriques que, sota la seva cúpula, emmagatzemaven el glaç i la neu premsada dels mesos freds per conservar-los fins que arribés la calor. Com és ben sabut, perdudes entre les bardisses del congost de Mediona, sota la roca foradada que fa de porta a la seva part més estreta i no hi deixa entrat el sol, es troben les runes d’una d’aquestes edificacions. Davant seu, a l’ombra de l’església de Santa Maria, hi ha un gorg on la riera s’adorm: com en aquells temps passats, les aigües que hi resten es troben avui completament gelades.
Malauradament no hi ha registres que permetin comparar les temperatures de la “petita edat de gel”, en las que se suposa que varen patir un descens d’1º sobre la mitjana fins aleshores habitual, amb les actuals, atabalades pel canvi climàtic. Sí podem recollir, en canvi, les que fins ara ens ha deixat l’actual i tant anunciada glopada d’aire siberià:
- Les del dijous dia 2 de febrer ja foren recollides en aquest bloc. L’endemà varem tenir una mínima de -5º, a les 8.14 h. del matí, i una màxima de 2,6º positius, a les 4.51 h. de la tarda. El vent va arribar a un cop de 56.5 km/h a les 11.08 h. de la nit, amb direcció nord (0.11º). Combinant la temperatura amb el vent, la mínima de la sensació tèrmica el divendres dia 3 va ser de -13.6º, registrada a les 7.57 h. del matí.
- El dissabte dia 4 la temperatura més baixa va ser -3.5º, a les 2.06 h. de la matinada; la més alta, de 5.3º positius, a les 14.52 h, i la força màxima del vent, de 41.8 km/h, tot plegat segons les dades de l’estació meteorològica del Parc Fotovoltaic de Mediona (Sant Joan), ja que el castell va patir un tall de llum que va afectar els seus aparells de registre.
- El diumenge dia 5, el termòmetre del castell va baixar fins una mínima de -2.1º, a les 6.43 h. del matí, i només es va enfilar fins una màxima de 3.2º positius, a les 12.05 del migdia. El vent va seguir bufant de tramuntana, amb un cop màxim d’aquesta direcció (358º) de 52.7 km/h, registrat a les 2.39 h. de la matinada. Al voltant d’aquesta hora (2.18 h.) la impressió tèrmica va tocar fons amb -9,1º.
- I avui, 6 de febrer de 2011, ha estat dia de records pel que fa al que portem de la present fredorada: amb unes dotze hores gairebé justes de diferència entre elles, s’han registrat la mínima de les mínimes, de -5.1º , a les 4.10 h. de la matinada, i la màxima de les màximes, de 9.9º positius, a les 4.12 h. de la tarda. El vent ha arribat als 53.5 km/h, bufant de gregal (0.40º NE), a les 11.43 h. del migdia, i la impressió tèrmica més baixa ha estat de -8.9º, a les 5.20 h. de la matinada.
Així les coses, finalment avui, dilluns, malgrat el rajolinet que religiosament es deixa sempre rajant des d’una aixeta abans no es faci fosc, s’han acabat glaçant les canonades. Al matí ja no hi havia aigua corrent, però afortunadament el castell compta amb la reserva de seguretat de las instal•lacions de l’antiga casa de colònies, en el pis superior de l’església. Amb aquesta ha anat tirant, tot vigilant com el termòmetre pujava i esperant tornar a sentir el degoteig a l’aigüera. Ha calgut, però, revisar a fons les conduccions per descobrir finalment que el problema era un tap de gel que s’havia format en la mateixa clau de pas a la sortida del dipòsit que emmagatzema el cabal provinent de la mina. I ara sant tornem-hi: amb les aixetes funcionant, deixar-ne una d’elles rajant a la nit... i confiar en que demà al matí continuï rajant. Així és la vida, a Mediona, i, segons expliquen, també a algun altre lloc anomenat Sibèria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada