I és ben sabut que una oreneta no fa estiu, però amb ella ha tornat el cant dels ocells a la matinada, el brogit del borinot sobre el romaní al jardí i la flaira diferent de l’aire quan el sol del migdia escalfa l’empedrat del pati del Castell: tot plegat confirma el canvi que s’acosta. Per que esclati només falta que el món segueixi rodant, que el termòmetre superi les sorpreses que encara es puguin amagar darrera la cua del febrer i que les esperades aigües de març acabin d’una vegada amb tanta sequera.
Sí, propera estació, la primavera. I per comprovar com, a poc a poc, anem acostant-nos-hi, tenim les imatges dels darrers dies, començant per una que cronològicament parlant conviu amb la de l’ametller florit: la del gel que, en el racó més fosc de la riera, a l’ombra gairebé permanent dels penya-segats sobre els que va ser construïda la fortalesa i a la vora de les restes del pou del glaç on antigament se l’emmagatzemava, encara es resisteix a desaparèixer del tot.
Les fotografies fetes avui mateix mostren una capa gruixuda, que es va esquerdant i reduint lentament per la progressiva pujada de les temperatures, però protegida de l’acció directa del sol durant el dia i mantinguda per unes nits que no han deixat de ser ben fredes.
De tota manera, el seu lent retrocés es fa evident si comparem aquesta imatge amb la que oferia el mateix lloc poques dates abans. Concretament la que recullen les fotografies preses el passat divendres 24 de febrer des de les finestres del campanar de Santa Maria, en les que s’aprecia una llengua de gel encara més considerable que la que avui queda.
Res a veure, però, amb les de la primera quinzena del mes, que després de la primera glaçada però encara en plena onada de fred siberià presentava en aquest punt de la riera un paisatge que potser no resulta fàcil d’identificar com el de Mediona: una pista de gel força compacte que en alguns punts començava a esfondrar-se donat formes més pròpies de qualsevol rierol dels Pirineus.
Flors i orenetes ja arriben per dir-nos que potser cal que anem acomiadant-nos d’aquest hivern. Fem-ho, doncs, aprofitant per recollir aquí algunes petjades del seu pas pel Mediona. Quan girem la cantonada que ve, potser tot plegat ens semblarà de sobte un record molt llunyà. Com ara, amb màniga curta al solet de la plaça del Castell, hom pot trobar estrany el ritual que no fa gaire més d’una setmana calia oficiar cada nit tot deixant una aixeta rajant per evitar que es glacessin les canonades.Però així passa el temps: de aquí a no res, perseguits pel vol dels insectes, tornarem a cercar l’ombra del plàtan que avui no té ni una fulla i anirem a refrescar-nos a la font que fins abans d’ahir estava gelada. Mentre tot això arriba, afanyem-nos a desbrossar abans l’esbarzer no reviscoli i enganxem al àlbum de Mediona aquestes fotografies gairebé acabades de fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada