No sabem quin va ser el final del camí que un dia desconegut entre el 18 de juliol de 1936 i el primer d’abril del 39 van emprendre les campanes de Mediona, però hi ha un detall que molt probablement indica com varen començar el seu viatge: les fustes que les suportaven a l’espadanya van quedar tirades al peu del campanar des del que havien estat llançades. Oblidades llavors pels milicians revolucionaris o els simples aprofitats que les tragueren, ocultes entre els matolls del penya-segat i a l’ombra de la església abandonada allà amagades van romandre.
El temple fou restaurat després de la guerra, però el conjunt ja no va tornar a funcionar com a parròquia de missa cada diumenge i restà deshabitat, obrint-se només per a celebracions religioses molt puntuals. Fins que, cap allà els anys 50, els escoltes de Sant Sadurní d’Anoia varen començar a recuperar les seves instal•lacions per venir-hi d’excursió i fer-hi les primeres colònies. Entre els que participaren en aquella experiència, decisiva per a la supervivència de Mediona, hi havia un vailet de nou o deu anys, anomenat Miquel Anton, més conegut simplement com “en Ton”. Fent d’escolà per a mossèn Maties o amb mossèn Salvador, va passar moltes hores entre les velles parets del castell i les muntanyes que l’envolten, fins a conèixer potser millor que ningú molts dels seus antics racons i alguns dels secrets que aquests amagaven.
Va ser així, trescant entre els matolls i les bardisses del penya-segat, que va descobrir les restes dels jous que havien suportat les campanes de Santa Maria. “Eren a sota mateix del campanar, segurament al mateix lloc on van caure quan les llançaren dalt a baix des de l’espadanya”, recorda ara. No sabem si les campanes se les van endur els milicians per fondre-les i fer-ne munició o si va ser algú que només les volia vendre al pes per fer fer negoci. Però els que van fer-ho devien prendre només el valuós metall i deixaren abandonades unes fustes que, per a ells, no tenien cap mena d’interès.
I allà quedaren, oblidades per tothom, fins el dia en que el Ton va ensopegar amb elles. Segons els seus càlculs això “devia ser entre 1953 i 1955”, però en aquella època ell només era un marrec que els estius feia d’escolanet a Santa Maria i ajudava en les feines de les primeres colònies organitzades per la parròquia de Sant Sadurní. De manera que encara va haver de passar un bon temps per que el record d’aquelles relíquies del passat que seguien podrint-se de mica en mica entre la brossa de la muntanya el fes tornar a Mediona, ja crescut i, ara sí, amb la intenció de recuperar-les.
Ho va fer l’any 1967 o el 1968, no n’està massa segur, conduint un Seat 600 furgoneta de color blanc i acompanyat per na Teresa Granell. Era l’època en que la parella que després seria matrimoni encara festejava i molt sovint feien plegats una passejada al vell castell on Miquel Anton havia passat tantes estones de la seva infantesa. Mediona estava aleshores “tancada i abandonada”, però un dia ells van tornar-hi amb l’objectiu concret de recollir els jous de les campanes. Encara avui ella recorda que li preguntava: “I què en vols fer, d’aquestes fustes?” Però el cert és que entre els dos les van pujar com van poder, des dels fons del talús que acaba en el penya-segat fins el nou camí, apte ja per a cotxes, que als anys 60 havia arribat fins l’antiga parròquia al fer-se la urbanització de Can Verdaguer. “I força que pesaven, sobre tot la més grossa”, diuen el dos.
No sense dificultats, doncs, el que quedava de les fustes de les campanes de Santa Maria de Mediona va anar a parar aquell dia a la caixa del sis-cents furgoneta que les duria fins a Sant Sadurní. D’entrada les van deixar al terrat d’un taller del carrer Barcelona, però veient que allà podien continuar fent-se malbé en Ton i na Teresa van decidir guardar-les a les mateixes golfes de casa seva.
Amb el temps van dur-les una altre vegada al magatzem del primer edifici, on van passar-s’hi molts anys segures i sense més problemes que la desaparició d’un ferro “que es va endur algun del empleats que treballaven al taller", es lamenten encara en Ton i na Teresa que tant s'havien esforçat per conservar-les.
Miquel Anton va trigar força temps en decidir-se a retornar a Mediona els jous de les campanes que ell i la seva dona tant havien cuidat. “No es que ens fessin nosa, no”, comenten els dos. “Però no eren nostres i pensàvem que el millor seria que tornessin a la parròquia de Santa Maria”. S’ho va estar rumiant molt fins estar convençut “de que al castell hi vivia gent respectuosa i responsable que era capaç de fer-se’n càrrec de les fustes amb totes les garanties”. I així els va anar fent visites, ara per collir te de roca, ara només que per fer-la petar, fins que un bon dia va tenir-ho prou clar com per tornar a agafar la seva furgoneta –que ja no era el sis-cents dels anys 60--, carregar les relíquies de les campanes i tornar a agafar des de Sant Sadurní l’antiga carretera d’Igualada.
Això va ser el dilluns 15 d’agost, festivitat de l’Assumpció de Santa Maria: precisament la data en que la parròquia on havien estat col•locades les campanes celebrava antigament – fins el segle XVIII—la seva festa major. Miquel Anton aclareix que només va ser una coincidència, perquè de sobte li va donar “un rampell”, però la veritat es que aquell va ser el dia escollit: va aparcar pràcticament al mateix lloc ho havia fet l’any 1967 o el 1968 i, ara “amb l’ajuda d’en Miquel Àngel, el net d’en Jaume Climent, de Can Verdaguer”, va descarregar les fustes que allà havia carregat feia gairebé quatre dècades.
Les restes dels jous de les campanes de Santa Maria de Mediona van quedar dipositades al castell i, després de rebre un tractament per la fusta, quedaren exposades de manera permanent als visitants en l’entrada de l’antiga rectoria.
Es tracta de dues peces diferents, de les que, evidentment, falten parts importants. Aquestes mancances dificulten la comprensió del paper que havien jugat en el mecanisme del campanar i el lloc concret on anaven col•locades. Tot i això sembla clar que la més gran seria el suport que lligava una de les campanes a l’espadanya: la seva mida, d’uns 1.20 metres, coincideix amb la de l’ull de la torre i la forma arrodonida que té un dels seus extrems –l’altra es troba molt deteriorat—podria ser l’encaix per fer-la girar sobre sí mateixa.
Aquest jou encara conserva alguns ancoratges de ferro i una mena d’estreps per dins dels quals molt probablement passaven els suports de la campana (un d’aquests seria el que va desaparèixer mentre les fustes eren al magatzem d’un taller de Sant Sadurní). Si la interpretació del seu ús fos correcte, li faltaria tota la part superior, aquella destinada a fer de contrapès per facilitar que tot el conjunt voltés al ser tibat amb unes cordes. De fet, la forma d’aquesta peça es pot endevinar en alguna de les fotografies fetes abans de la guerra, encara amb les campanes a l’espadanya.
La fusta més gran porta diverses inscripcions, com ara dues creus situades als seus extrems. Al de l’esquerra també es pot llegir “Aguti Mallofre, 1781”, segurament en referència al fuster que la va fer o a la persona que la va donar a la parròquia, així com l’any en que va ser col•locada. Al de la dreta no hi ha lletres, sinó un parell d’entalladures decoratives en forma de flor.
La fusta menor fa aproximadament un metre i encara conserva l’eix de ferro sobre el que hauria girat, els encaixos amb cercles del mateix material per connectar-la a l’espadanya i els estreps que possiblement suportaven la campana. Ambdues peces, especialment la més petita, es troben en molt males condicions degut als efectes de la humitat i l’atac dels paràsits durant la seva llarga exposició a la intempèrie. Tot plegat exigiria un complicat i segurament molt costós treball de restauració a fons, ja que malauradament ni la cura que d’elles varen tenir-ne durant anys en Miquel Anton i na Teresa Granell, ni tampoc el tractament que se’ls va aplicar al ser tornades al castell, han pogut evitar els efectes evidents de l’acció dels corcs i un procés de deteriorament irreversible. Tot i això, aquests esforços han fet possible que les seves restes puguin ser contemplades per les persones interessades que visiten Mediona.
(I fins aquí hem arribat en el viatge al passat per recuperar el record de les campanes de Mediona que us convidàvem a fer plegats per celebrar l’ Aplec 2012. Ha estat només una aportació a la feina dels historiadors, recopilant els que alguns d’ells ja havien trobat entre la pols dels arxius i plantejant els interrogants que segueixen sense resposta. No som, doncs, al final del camí, i per arribar-hi caldrà el testimoni de tothom que tingui alguna cosa que dir. Tant de bo la feina feta contribueixi a fer brollar la informació que falta i, que estem segurs, algú guarda en un racó de la seva memòria. La història de Mediona, que és la de tots nosaltres, ho necessita. I ara, si voleu, a celebrar com cal el primer diumenge de setembre!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada