EL GEL DE LA RIERA I EL POU DEL GLAÇ

Diuen els que se suposa que d’això n’entenen que el més dur d’aquesta fredorada ja ha passat, que hem tocat fons, hem rebotat, i ara les temperatures aniran pujant. Malgrat tot, ahir, dilluns, en llevarem amb la plaça enfarinada per la nevadeta de la matinada. I avui ho hem fet entre un i dos graus per sota de zero, punt que el termòmetre no ha superat fins cap allà les 10 del matí. La mínima de la nit ha estat de – 4º, a les 6.33 h., i només un segon abans, a les 6.32 h., ha quedat registrada la de la sensació tèrmica: -8,6º. I ja que hi som posats, afegim que la màxima del dia ha estat de 4.8º, a les 15.02 h. i que, des de mitja tarda va plovent a estonetes, ara un ruixim, ara amb més ganes, i demà, el pluviòmetre dirà. Pel que fa al vent, el cop més fort ha estat de 35 quilòmetres per hora, a les 12.57 h., i, com gairebé sempre, de mestral: 268º.


I tot plegat quan portem ja cinc dies de glaçades en els que les canonades que porten l’aigua des de la mina de Can Verdaguer fins al Castell, passant per l’estació intermèdia del dipòsit, no s’han arribat a gelar perquè no ens hem descuidat mai de deixar un rajolinet corrent abans d’anar-nos a dormir: així és la vida al castell, perquè si haguéssim badat, ja hauríem begut...oli! A on sí que fa cinc dies que no n’hi arriba ni gota (d’aigua, es clar que no d’oli) és a l’aixeta d’abaix, on hi ha els animals, i des del passat divendres cada matí cal trencar el gel de la bassa per donar de beure a les gallines, els ànecs, les oques...

UNA RELIQUIA DEL NOSTRE PASSAT

També n’hi ha, de gel, una miqueta més abaix: a la riera. Allà queden encara imatges com aquestes que us oferim avui, segur que no tant espectaculars com les d’altres llocs del Principat que hem pogut veure als telenotícies, però que il•lustren l’hivern en aquest racó del país. Quedin al bloc, doncs, com a part de la nostra petita història i serveixin, a més a més, per introduir un altre capítol sobre un dels aspectes probablement més desconeguts de la fortalesa: el seu pou del glaç. En algunes de les fotografies s’aprecia com la capa de gel que es va formar sobre el corrent, de no més d’un centímetre de gruix, es va esberlant pel seu mateix per al haver marxat l’aigua de sota: el soroll de les trencadisses s’escoltava aquest matí des del castell, en mig del silenci del congost.En èpoques passades, el glaç – a ben segur molt més abundant que la prima pel•lícula que veiem en l’actualitat— era arrencat de la riera i emmagatzemat en el pou: una construcció impressionant, de planta rodona, que deuria tenir uns sis metres llargs de diàmetre i una alçada de, potser, més de deu metres, amb una coberta en forma de cúpula i edificada amb pedra seca o rejuntada amb algun tipus d’argamassa. Allà dins, col•locat en successives capes de gel i de palla, es conservava fins després del desglaç de la riera, per als mesos de la calor.

CRIDA A LA RECUPERACIÓ DEL POU


¿Va ser una construcció lligada al castell des del començament o va fer el seu servei per als pobles del voltant? ¿Quina relació va tenir amb la parròquia que sobrevisqué al definitiu abandonament de la fortalesa militar al segle XVII , fins quan es va utilitzar i en quin moment es va ensorrar parcialment? Preguntes sense resposta, perquè, al menys que nosaltres sapiguem, no hi documentació sobre el pou de glaç de Mediona. Malauradament, d’aquella meravella arquitectònica que devia ser avui només en queden les restes: mitja construcció cilíndrica, menjada per la brossa, dins de la que varen caure les pedres de la cúpula. A la part alta del mur que encara aguanta s’aprecia l’arrencada de la volta que feia la coberta i, una mica més abaix, els forats de drenatge o tal vegada per aguantar un embigat. Les restes del pou es troben prop de la riera, just a sota les roques del castell i de la mateixa fortalesa, en una zona obaga que pràcticament no rep mai el sol. Antigament devia arribar-s’hi per un trencall que arrenca una mica més amunt, en direcció ponent, des de l’antic camí del castell, que fins la guerra civil espanyola de 1936 unia Sant Joan amb Sant Quintí pel congost de Mediona. Aquest accés està pràcticament perdut, tapat de gínjol, esbarzer, rosa mosqueta... i, amb els pinets i les alzines que han crescut després de l’incendi forestal de 1994 acaba desapareixent entre records de les velles feixes.
Malgrat tot, el pou del glaç de Mediona, el que d’ell queda resistint el pas del temps i l’oblit, segueix essent aquí, a l’ombra eterna del penya-segat, emboscat damunt la riera que abans l’omplia de gel, invisible a la vora del camí. Valgui aquesta nota en el bloc del Castell per recordar (o, per a molts, descobrir!) la seva existència i fer una crida a les accions necessàries per recuperar aquesta peça cabdal del nostre patrimoni. Com a primera passa en aquesta direcció, convidem a qualsevulla persona o entitat que disposi d’informació, documentació, o, simplement, de memòria de transmissió oral sobre a posar-se en contacte amb el CASTELL DE MEDIONA, de cara a recollir tot el material imprescindible per reclamar actuacions en aquest sentit. I si el estat d'enrrunament actual fa massa ambiciós demanar la "recuperació" d'aquest element arquitectònic, sempre hi serem a temps a proposar, al menys, el sanejament de l'espai, la consolidació de les restes i la dignificació de l'entorn. Per començar, no estaria gens malament que l'Ajuntament, amb la seva brigada municipal, desbrossés el camí d'accés, els voltants del pou i el seu interior per a facilitar-ne l'arribada d'estudiosos o visitants. Tot i diuen que la bona administració sempre és l'art d'escollir entre diferents prioritats i segurs de que sovint el present del poble en planteja de més urgents, aquí queda aquest toc d'atenció cap a una de les del nostre passat.